Quina expressió tan bonica! Quan les nenes de catequesi l’aprenen, es queden pensatives: què voldrà dir «en va»? I què significa, de fet, el manament en si, sinó posar atenció en el pecat de la idolatria. Quina facilitat tenim per a utilitzar Déu en favor propi. No tan sols els soldats nazis portaven la inscripció prussiana, del 1701, del «Got mit uns – Déu amb nosaltres», àdhuc les monedes modernes de dos euros neerlandeses. Tot és relatiu, únicament els diners és absolut? Quin és el veritable déu enmig de tots els déus: la salut, els amics, la família, els diners, la feina, el meu plaer, les meves seguretats? Un món sense déu únic acaba enfonsant les persones en el culte a algun d’aquests déus menors. En caure, s’enduen els seus fidels de forma irremissible.
Ignasi Moreta (1980) subratlla com, al llarg de la història, els reformadors religiosos del catolicisme han tornat repetidament a la humilitat de reconèixer que tot s’ha de trobar en funció del déu únic de Jesucrist. Sant Francesc d’Assís (+1226) amb el seu càntic de les criatures, on reconeix la lloança de tot el creat en favor del creador, fins i tot l’amenaça de la condemna de la mort s’ha de posar al servei de la voluntat divina. Busqueu-lo, diu: «Altíssim, totpoderós i bon Senyor, vostres són les llaors, la glòria i l’honor. Ningú no és digne d’anomenar-vos», perquè seria dir el nom del totpoderós en va. En una mentalitat literalista, molt practicada pel poble jueu, ni tan sols es pot escriure el seu nom. Quan ha de sortir en un text, posen un guionet: «D_u, en català, o G_d, en anglès», o bé se substitueix per un nom equivalent com el Senyor, l’Altíssim o algun altre dels seus dignes atributs.
El principi i fonament dels exercicis espirituals de Sant Ignasi de Loiola (+1556) demana que l’objectiu de la vida no sigui cercar les coses i les seguretats d’aquest món, sinó servir el déu únic, de qui no se’n pot viure al marge sense morir. Cal posar-se a les seves ordres i voluntat, sense esperar res a canvi, reconeix: «cal fer-nos indiferents de les coses creades, en tot el que cau sota la lliure determinació de la mateixa llibertat i no li està prohibit; de tal forma que no vulguem més salut que malaltia, riquesa que pobres, honor que deshonor, vida llarga que curta, i així en tota la resta, solament desitjant i elegint el que millor ens condueixi a la finalitat per a la qual hem estat creats», que no és altra que «lloar, fer reverència i servir Déu nostre Senyor. Aleshores salvarà la seva vida, mentre la resta de coses sobre la faç de la terra han estat creades per a la humanitat, per tal que l’ajudin a assolir aquest fi, per al qual ha estat creat» (23), tal com recorda en el principi i fonament dels Exercicis.
La crítica a la pregària de petició que ha formulat el teòleg Torres Queiruga (1940) pren un enorme interès perquè representa un esforç des de l’interior del catolicisme per tal de purificar de projeccions psicològiques i espirituals, alhora que despullar d’egocentrismes i humanismes una manifestació tan inequívocament religiosa com la pregària. En la mesura que aquesta actua moguda per un interès personal, sovint egoista o de conveniència, perd la gratuïtat, perd la gràcia, diríem. Àngel de Silèsia (+1677) va assenyalar que la rosa floreix perquè sí, sense un perquè, «ohnne Wahrum»: «Allá va el olor de la rosa, cógelo en tu sinrazón. Allá va la luz de la luna, cógela en tu plenitud», poetitzava Juan Ramon Jiménez (+1958). Les coses més importants de la vida són gratuïtes, invisibles als ulls.
Aleshores, seguint el mestre Eckhart (+1328) de l’espiritualitat del Rin, cal pregar Déu sense perquè, buidant-se un mateix del déu fet a imatge i semblança humana, demanant-li al Déu únic i veritable que ens hi ajudi amb la seva gràcia de l’Esperit Sant, perquè, sense el seu ajut, esdevenim inútils, portats pels impulsos d’aferrament a les coses d’aquest món. No es poden servir dos senyors, com ja va advertir el mateix Jesús (Mt 6,14). En definitiva, l’actitud autènticament religiosa consisteix posar-se davant de Déu sense esperar res a canvi, sense establir cap negociació o intercanvi, sense un quid pro quo, perquè ell ja sap el que hem de menester. «Quan preguis, entra a la cambra més retirada i prega el teu pare, present en els llocs més amagats, i ell t’ho recompensarà», com deia Jesús (Mt 6,6).
El nom de Déu és sagrat, no es toca ni s’ha d’utilitzar per a recolzar les mateixes finalitats, sovint marcades per interessos personals, econòmics o de poder, per beneir la guerra que un ha emprès contra els altres, per justificar els sacrificis humans antidivins. Això no obstant, cal aprendre quin és el déu veritable per tal de no errar en l’elecció del mateix camí. En cas contrari, hom s’arrisca a caure en les grapes del primer déu que passi, el que un té més a mà i que, al cap i a la fi, no salva en el moment més necessari. Déu no ho vulgui!
