Sempre m’ha semblat curiós com, des de fa segles, els pecats capitals han intentat posar nom al que sentim per dins, i no com a normes rígides, sinó com una manera d’entendre’ns, com una forma simbòlica d’entendre les febleses humanes. Els pecats capitals, com els va anomenar l’Església catòlica, no són simples prohibicions morals, sinó retrats profunds d’emocions que tots, en un grau o un altre, experimentem i són l’arrel de la resta de pecats: la supèrbia, l’avarícia, la ira, la gola, la luxúria, la mandra i l’enveja. I d’entre tots els pecats capitals, avui volia parlar-vos de l’enveja, potser perquè, tot i ser un dels més silenciosos, probablement és un dels més estesos. Això no obstant, l’enveja és un pecat especialment incòmode, ningú vol reconèixer-se en ella, però tots, en algun moment, l’hem sentit.
I això no és dolent, l’enveja no ens converteix en males persones, sinó que sorgeix de manera natural quan percebem que algú té una cosa que desitgem, com èxit, reconeixement, bellesa, estabilitat o amor, i sentim que nosaltres manquem d’això. És una emoció profundament humana, gairebé inevitable en una societat que constantment ens convida a comparar-nos.
I, és clar, jo també l’he sentit. Seria hipòcrita negar-ho. Aquesta punxada breu en veure alguna cosa que un altre té i que, en el fons, desitjaria per a mi. I amb el temps he entès que això és humà, i encara més, inevitable. Però el veritable problema no està a sentir enveja, ja que això no ens defineix, el que sí que ens defineix és el que fem amb aquesta emoció.
Però avui us volia parlar de l’enveja des d’una altra perspectiva, des de la cara que no s’acostuma a anomenar, la de quan ets tu qui la desperta en els altres, quan, sense cap intenció que sigui així, ets tu qui es converteix en el mirall incòmode d’algú altre.
I això no sempre és evident al principi, pot començar amb petits comentaris, amb brometes una mica rares, amb silencis que pesen més del normal. També pot ser que es presenti de forma més directa, amb crítiques constants, qüestionaments injustificats, vaja, quan perceps una necessitat d’assenyalar defectes on abans semblava que no hi havia.
I al principi et quedes una mica parat, no entens ben bé el que està passant, i comences a preguntar-te si has fet alguna cosa malament, si has canviat o si hi ha alguna cosa que se t’està escapant. Aleshores intentes ser comprensiu i llevar-li importància, però de mica en mica notes que comença a calar. I és que la crítica repetida, si no és constructiva, desgasta, i desgasta molt. I si, a més, intueixes que no neix d’una anàlisi honesta, et fa mal, ja que no només és el que es diu, sinó des d’on es diu. I amb el temps he après a identificar aquest matís, i és que la crítica que neix de l’enveja acostuma a ser difusa, constant, carregada d’una mena de ràbia continguda, i, sobretot, no busca millorar res, sinó més aviat rebaixar-te.
I en aquest punt tot es torna més complex, ja que ser objecte d’aquesta mirada té un impacte emocional, i per molt que intentis mantenir-te ferma, hi ha moments en què el dubte cala, «i si tenen raó? I si no soc tan vàlida com penso?». I la repetició acaba erosionant la seguretat pròpia. Aleshores apareix una sensació estranya, haver de justificar-te per coses que no necessiten explicació, com si el fet d’avançar, d’aconseguir alguna cosa o destacar en algun aspecte, generés una espècie de deute invisible amb els que es troben en un punt diferent. I això pesa, i pesa molt. Pesa perquè et col·loca en una posició incòmoda, a la defensiva, sense haver fet res. Pesa perquè t’obliga a gestionar les emocions no resoltes dels altres. I tot i que amb el temps he entès que moltes de les crítiques no parlen realment de mi, sinó de la frustració d’algú altre, no és fàcil.
En l’àmbit laboral, aquesta dinàmica es torna especialment visible, donat que la feina és un terreny fèrtil per a les comparacions (ascensos, reconeixements, resultats i visibilitat), a la feina tot es mesura i tot s’observa. Al llarg de la meva experiència he viscut assoliments professionals que no es celebraven, sinó que es qüestionaven, minimitzant l’esforç o justificant resultats amb factors externs, i com una idea ben rebuda s’acabava convertint en motiu de crítica en privat. I això genera ambients difícils, perquè el que va començar com una qüestió personal aviat afecta el clima de l’equip, la confiança i la forma de relacionar-se: mesures el que dius, el teu entusiasme, i, fins i tot, els assoliments per no incomodar. És una paradoxa estranya, esforçar-te en la teva feina, i sentir alhora que aquest esforç se’t pot tornar en contra.
En aquest punt, la temptació de respondre des de la mateixa energia, la de la defensa, la confrontació o el menyspreu, és gran. El que passa és que això només serveix per alimentar el cicle. Per aquesta raó el que intento, tot i que no sempre amb èxit, és tornar a un punt més honest, recordar-me que no soc responsable de com els altres gestionen les seves emocions, que puc escoltar, filtrar, i deixar anar el que no és útil. I també he après una cosa encara més important, a posar límits, a no normalitzar algunes crítiques i no acceptar dinàmiques que erosionen, perquè entendre no implica aprovació, i encara menys tolerància. I, per sobre de tot això, he après a no deixar que una mirada externa defineixi la meva, ja que el risc més gran de ser objecte d’enveja no és la crítica, sinó acabar creient-la, fer de la veu externa una interna, i dubtar de tu mateixa, deixant que l’enveja dels altres et limiti.
Amb el temps he anat canviant la forma d’interpretar, no com atacs personals, sinó com un senyal, incòmode, però reveladora. I si alguna cosa en el meu camí desperta aquesta reacció, probablement vaig en una direcció que importa. I no, no ho estic romanitzant, ni justificant. L’enveja convertida en crítica constant és profundament nociva, així que l’únic objectiu és no perdre’s a un mateix pel camí.
Al final, tots podem sentir enveja en algun moment, i tots podem ser objecte d’ella, i la clau en tots els casos es troba en la consciència. En el que triem fer amb el que sentim, i amb el que rebem. Perquè no podem controlar la mirada dels altres, però si podem decidir com ens posicionem enfront d’ella, I aquí comença el veritable treball.
I avui acabarem amb una frase que fou un escriptor estatunidenc conegut sobretot pel seu llibre inspirador, Life’s Little Instruction Book (Petit llibre d’instruccions per a la vida), un èxit de vendes del New York Times, i que diu «l’enveja és l’homenatge que la mediocritat li rendeix al talent» i que fa referència al fet que la gent que no posseeix talent enveja els assoliments dels altres. I és que ja ho deia Napoleó I, «l’enveja és una declaració d’inferioritat», perquè quan enveges a algú assumeixes el teu fracàs com a ésser humà, i per tant, hem d’intentar no centrar-nos en aquesta emoció i plantejar-nos com un repte aconseguir el que no tenim i desitgem.
