David Suárez (Espanya, 1992) és humorista, realitzador i guionista. En l’any 2013 va debutar amb Vincent Finch: Diario de un ego, una web sèrie que va arribar a aconseguir milions de reproduccions a Youtube. Després d’aquest fenomen van arribar molts projectes més tant a televisió com altres plataformes, consagrant-se com un dels humoristes més reconeguts del panorama espanyol. Demà arriba, a les 22.00 hores, al Teatre Comunal d’Andorra la Vella amb el seu show La misma mierda por última vez, una reflexió de la seva carrera amb un to d’humor negre que no deixarà indiferent a ningú.
–Quan era petit, li va passar pel cap dedicar-se a alguna cosa relacionada amb el món de l’humor?
–Escrivia molt contingut de comèdia, però també coses més sèries. No vaig tenir una vocació clara fins a potser a l’adolescència, quan ja em vaig adonar que la majoria de contingut que consumia estava relacionat amb la comèdia i la ficció humorística, com per exemple Els Simpson, South Park, La hora chanante… en totes elles hi havia una temàtica en comú, que no deixaven de ser diferents personatges que intentaven fer riure constantment. Em vaig sentir molt atret per a fer alguna cosa semblant.
–Es va donar a conèixer amb la web sèrie «Vincent Finch: Diario de un ego». D’on va sorgir aquesta idea?
–Vincent Finch: Diario de un ego és una web sèrie que vaig escriure a finals de batxillerat i que vaig començar a gravar a Madrid durant la meva època universitària. Es tracta d’una paròdia d’un modern insuportable que reflecteix la seva pròpia vida i sorgeix d’aquesta necessitat d’intentar parodiar la figura «hipster», malgrat que en aquell moment no tenia un nom clar, ja que el terme de «postureig» encara no havia sorgit. La meva intenció sempre va ser en tot moment intentar fer una ficció amb un personatge cridaner que tingués un cert punt de repugnància, com tenen molts personatges d’altres sèries com Barney en How I Met Your Mother o Sheldon Cooper en The Big Bang Theory. Al final, el personatge més interessant d’una ficció sempre resulta ser el més fastigós o immoral.
–Després ha estat treballant en altres programes, com «Famosos y una vieja», «Late motiv», «Yu: No te pierdas nada»… què recorda d’aquesta època?
–Recordo que estava començant, per tant no tenia una gran noció del que estava fent. Tampoc recordo que se’m deixés molta llibertat per dir la meva, però això no sempre és necessàriament una cosa bona. Vaig agrair en part no tenir aquesta llibertat que hagué volgut, ja que penso que el que t’acaba precisament definint són els límits. Si potser intentes dir alguna cosa una mica disruptiva, necessites que et posin determinats límits per a poder jugar amb això. Al mateix temps, vaig trobar a faltar una mica més de comprensió en el que estava fent. Tots aquests programes són espais on, com és lògic, la gent va a la seva i tenen la seva forma de treballar, els seus propis tempos, etc. Això va fer que no em sentís del tot comòde, ja que el no tenir el control total o la llibertat per poder fer determinades coses et crea un cert clima d’incomoditat.
–Porta deu anys treballant com a humorista. Quin balanç fa d’aquest temps?
–Jo crec que el món de l’humor és un món molt divertit i gratificant i que, com tota qüestió artística, si no t’obsessiones massa amb ell i tampoc perds la constància pots obtenir resultats molt positius. Semblen dues coses totalment contradictòries, però realment és així. No t’has d’al·lucinar ni tampoc desanimar-te, sinó que has de trobar un punt mitjà i tenir tant la capacitat per no rendir-te com també per recordar-te que, al final, l’important continua sent la teva família, els teus amics i la gent que t’envolta. La gent que ens dediquem a això moltes vegades tendim a pensar que el més rellevant és fer riure, que ho és, però no ho és tot. Per descomptat que també hi ha altres factors a tenir en compte, com per exemple consumir molta comèdia per continuar millorant i aprenent cada dia. També et dic que crec que jo tampoc puc donar lliçons de res perquè em va força bé, malgrat no ser un bé en majúscules.
–Malgrat tot, sembla que les polèmiques l’han perseguit al llarg dels anys.
–He assumit que les polèmiques formen part del joc en què em moc i no em queda altra que responsabilitzar-me de les conseqüències. És part de la gràcia i no és que hi hagi una intenció de ser disruptiu, sinó dir coses que penso o que potser no penso, però vull jugar a veure quines es poden dir i quines no. Crec que és un exercici divertit i va més enllà d’una intenció de crear polèmica, ja que tampoc vull que algú sofreixi o arribi al punt de sentir-se violentat i fer una denúncia. Jo el que busco és passar-m’ho bé i ho continuaré fent, perquè són coses que a mi em resulten interessants pel fet que no les he escoltat en cap lloc abans.
–Compagina els seus shows amb altres treballs a plataformes com Twitch o Youtube. Creu que aquestes plataformes estan canviant la manera de connectar amb el públic?
–És irremeiable pensar que la televisió ha de canviar el seu model. Jo porto tota la meva vida, o almenys els últims quinze anys, escoltant que és el final del model tradicional de consum, però sembla que mai arriba aquest moment. El que sí que és veritat és que, encara que tots continuem consumint televisió mitjançant les plataformes de vídeo sota demanda, les cadenes tradicionals tenen un problema de relleu generacional. No conec a ningú de la meva edat que vegi Telecinco o La 1, per posar-te dos exemples, excepte alguns casos molt particulars de fenòmens virals com La isla de las tentaciones. La gent ja no té la televisió ni tan sols de fons, sinó que tenen posat un pòdcast, Spotify, alguna sèrie de Netflix… És hora que les cadenes tradicionals canviïn el seu model si volen continuar endavant.
–Ara arriba a Andorra amb el seu show «La misma mierda por última vez». Com va néixer aquest espectacle?
–Aquest show és un recopilatori del millor que he fet jo com a monologuista des que vaig començar, o almenys el que jo crec que és el millor. La misma mierda por última vez parteix de l’evolució o perfeccionament del meu show anterior, Tanta tolerancia me está ofendiendo, que és realment el primer espectacle que vaig portar a terme. Aquest que presento avui dia és una versió molt més polida i renovada, malgrat continuar sent el mateix show amb algun canvi i millora. És un projecte que m’ha donat moltes alegries, però la idea és jubilar-lo ja i estrenar al setembre el següent.
–Què podem esperar del show de demà?
–És la primera vegada que vinc a Andorra, però també serà l’última amb La misma mierda por última vez. La gent que vingui a veure’m podrà veure i escoltar un repàs a la meva carrera, passant des dels meus començaments fins travessar totes les polèmiques que m’han anat passant al llarg dels anys. Explico una mica la meva vida i dic moltes barbaritats, però sempre amb la intenció de ficar al públic en una situació divertida i d’incomoditat a la vegada, en veure com es riuen de coses que mai van pensar que ho farien. Aquesta és la meta que vull aconseguir amb el meu espectacle.
–Com està sent la resposta del públic envers el show?
–La veritat és que està sent molt bona. Fa set anys, més o menys, que porto actuant per tota Espanya i he anat anualment a totes les ciutats del país. Inclús, hi ha vegades que he anat tres cops a l’any. Durant tot aquest temps he fet números molt bons i sembla que el projecte pot continuar endavant durant molts mesos més, ja que el públic mai deixa de sorprendre’m. Quan penso que ja no hi ha lloc per aquest tipus de comèdia a la televisió o en determinats espais públics, sempre hi ha una part de l’audiència que està receptiva a rebre-ho. Sí que és cert, però, que el vull acabar ja perquè no m’agradaria continuar estirant el xiclet. Tinc ganes d’explicar altres coses i jubilar aquest material, malgrat que m’ha donat moltes alegries com poder pagar el lloguer del meu pis.
–És difícil ser còmic i lidiar amb la resposta del públic, especialment a xarxes socials?
–Per mi és senzill, perquè al final quan tu assumeixes un càrrec públic no et queda altra opció que acceptar qualsevol opinió, sigui positiva o negativa. No és fàcil quan, per exemple, estàs ficat dins de l’huracà polèmic i passes per uns dies, setmanes o inclús mesos en què el públic només s’apropa a tu per insultar-te. Jo he passat per situacions semblants moltes vegades i és per això que, una vegada ja t’has fet en aquest tipus de polèmiques, et dona absolutament igual el que puguin dir de tu. És molt fàcil inclinar la balança cap a qualsevol dels dos costats, a la vegada que també és negatiu. Em sembla igual de dolent rebre només elogis per part del públic o la crítica especialitzada com també que tota l’estona et diguin que ets la pitjor persona del món o et desitgin la mort. És el pensament que jo tinc, després d’haver travessat per tantes et tornes invulnerable.
–Ha guionitzat diversos programes, presentat el seu propi, escrit un llibre… què serà el pròxim?
–A part del nou show al setembre, també estic preparant coses de ficció per a un futur, com per exemple una segona part de Vincent Finch: Diario de un ego. Fa poc que hem acabat d’ultimar els darrers detalls i finalment es podrà fer, cosa que em fa molta il·lusió i sé que la gent té ganes de veure-ho. Potser també hi ha alguna sorpresa més, però encara no puc revelar res.
–Com és David Suárez una vegada es baixa de l’escenari o s’apaguen les càmeres?
––Bastant diferent i semblant en algunes coses, sent-te sincer. Òbviament, hi ha una part gran de diferència entre el personatge que soc als vídeos o quan actuo als escenaris i la persona que sóc jo realment i que es pot veure en diverses entrevistes que m’han fet. Al final, el meu personatge és un vilà, on cada vegada que obre la boca diu coses terribles i que resulten provocadores. Són coses que jo mai diria per què aniria a la presó o se’m catalogaria com a una mala persona. Per altra banda, hi ha coses en què inevitablement sí que ens assemblem. Jo al final m’ho passo molt bé fingint que sóc aquesta persona, així que per alguna cosa serà. Potser jo no estic disposat a fer o dir segons quines coses, però a mi m’agrada molt jugar amb la ficció i interpretar a un vilà igual que ho faria un nen quan és petit i fingeix ser aquest personatge.
