Tot va començar quan aquella mare em va dir que havia de ser àvia, però que no ho seria, encara: la seva filla estava decidida a avortar, perquè aquell no era el moment, perquè li truncava els plans de vida, perquè no estava preparada. El revers de la notícia, sempre traumàtica, es trobava en la mateixa família, quan la tieta estava decidida a contractar una maternitat subrogada a l’Índia. Els dos esdeveniments tan sols es creuaven en la consciència de pocs membres de la mateixa família i de la meva pròpia, sense possibilitat de solució. No era concebible, no estaria ben vist, què pensaria la gent si en lloc de fer perdre un fill, en canvi, el donava en adopció a la tieta, que n’estava delitosa?
Aquest fet no dista gaire ni en el temps ni en l’espai, però, a petita escala, representa el drama de la nostra societat, que hi ha qui vol tenir fills i descendència i d’altres no en volen tenir, on sembla que l’únic criteri a tenir present sigui el jo, el propi ego, la pròpia conveniència: convertir el desig en llei depenent del més poderós. Diu un pensador de moda, Yuval Harari (1976), que el valor d’un ésser humà depèn del seu poder. Així, un europeu val més que un asiàtic; un nord-americà més que un europeu i així es podria subscriure una escala de valor de les persones segons el poder que es trobés a les seves mans, fos per origen, per diners, potència social, etc. Els que no tenen cap mena de poder, està clar, són els no nascuts, els que no tenen veu, fins que, potser per fortuna, es fan grans.
A propòsit, recentment se solleven veus de joves procedents de les fecundacions in vitro, vinguts al món per desig d’una mare soltera, d’una parella de gais o d’altres unions afectives i existencials, de les més variades possible. Diuen aquests, ara que tenen veu: «tinc dret a conèixer quins han estat els meus pares de debò, perquè jo no soc el desig de ningú, sinó que soc una persona, amb drets i deures, com ho és tothom!» Vaja, tenim aquí la revolució del desig. Laura Grau (1995), una de les locutores del Matina Codina de Rac105, des d’aquell punt de gràcia i d’humor aplicat a les coses del dia a dia, reconeixia que «les coses poden ser legals i alhora aberracions: la maternitat subrogada de l’Ana Obregon (1955) o la prostitució com a feina indigna i denigrant.» Un no espera que en un magazín musical, carregat de joventut i de bon humor, et serveixin la píndola bioètica del matí, però així és. La qüestió rau en on situar la frontera del que és humà i del que no ho és.
Hem decidit socialment que l’avortament és un dret de les dones per a decidir el propi futur, però no es podria pensar en un servei a la societat, donant aquell fill, concebut potser indesitjadament, no obstant persona, lliurant-lo en adopció?
Hem decidit políticament que la maternitat subrogada és il·legal al nostre país, encara que es reconeguin els fills adoptats i inscrits al registre civil. Jo mateix ja he celebrat el baptisme d’alguns d’aquests infants concebuts virginalment, oi tant! Ara bé, voleu dir que les dificultats per adoptar els infants a casa nostra, sota l’aparent defensa dels drets parentals sobre els menors, no impedeix precisament de donar una nova vida a aquests petits? L’adopció hauria d’alliberar-se de la multitud d’entrebancs burocràtics i ajudar les famílies a adoptar. Millor adoptar, que no pas comprar un fill a l’estranger, amb el que suposa de denigració de les dones i dels infants sotmesos a aital tràfic de persones.
Quin és el criteri a l’hora de legislar? Perquè cristianament apel·lem a la dignitat personal de tot ésser humà sortit de les mateixes mans divines, com explica el Gènesi 1,26 i 2,7: Déu pren el llim de la terra, forma l’ésser humà a la seva imatge i semblança, li infon el seu esperit vital i esdevé un ésser vivent»; afirmant-ho per a tota persona que arriba a l’existència en aquest món, des de la seva concepció en l’úter femení, per la unió de dues matèries genètiques, que ni el pare ni la mare han creat, sinó que tan sols es troben participant del gran miracle de la vida. Tot i que qui va escriure aquest text era jueu, en canvi no diu que es tractés d’alguna cosa només per a ells, sinó que s’entén per a tota la humanitat.
Aleshores, potser aquí tenim una oportunitat de madurar tots plegats com a societat: adopcions, maternitat subrogada, avortaments, immigració, fecundacions in vitro. On és el criteri? És el poder? Tant tinc tant valc i puc manipular persones, dones i infants? ¿O bé es troba en alguna cosa indeterminada, una dignitat inesborrable i inalienable, que reconeixem en tot ésser humà, que ens crida a adonar-nos que l’altre és persona, que sol·licita el meu respecte, el meu afecte, la meva devoció i el meu amor?
Per a tots, bona Pasqua!
