El 8 de març corre el risc de convertir-se en una data més del calendari, un soroll de fons que només reapareix cada any amb menys força. A Andorra, la marxa convocada per Acció Feminista ha evidenciat una participació més aviat desinflada i un ambient tranquil, gairebé resignat. Però normalitzar aquesta jornada és, potser, un dels errors més grans que podem cometre com a societat. El Dia Internacional de la Dona no és només una commemoració: és un recordatori que encara hi ha drets per garantir plenament, des de la reducció de la bretxa salarial fins al rebuig ferm a qualsevol forma de violència masclista. Andorra ha avançat. Les dones voten, ocupen càrrecs directius i cada vegada tenen més veu en l’espai públic. És un progrés que cal celebrar, perquè també forma part de l’orgull d’un país que vol créixer i evolucionar sense deixar ningú enrere. Tanmateix, l’administració no pot confondre els avenços amb la feina feta. Algunes polítiques s’han quedat a mig camí, més pensades per complir amb el discurs que per transformar realment les desigualtats que encara persisteixen.
