Hi ha dies en què em sento mala mare. I no és per falta d’amor, d’això en tinc molt, i mai és aquesta la raó, es tracta més d’una qüestió de cansament, de frustració i de desgast.
I no, no ho dic en veu alta, no ho confesso en les reunions familiars ni quan em trobo amb altres amigues-mares. Ho penso quan estic sola, quan em tanco a la meva habitació després de perdre la paciència perquè l’habitació de les meves adolescents és un caos (si juguéssim al “terra és lava”, no tindríem problema per trepitjar enlloc, perquè sovint el terra ni es veu), o perquè han estat amb el mòbil més estona de la pactada i s’han oblidat de desparar taula del berenar, o perquè han deixat els deures per darrera hora i ara van justes i es queixen. Ho penso quan estic massa cansada per posar-me a ajudar-les a estudiar, quan els hi dic “espera un moment” més sovint del que voldria, quan el meu cap segueix a la feina tot i que el meu cos estigui a casa. Són els dies en què sento que no arribo, i en aquest “no arribar” sorgeix una veueta exigent, implacable, que em va murmurant un no és suficient.
Perquè hi ha dies que la feina em deixa esgotada i buida. Reunions tibants, terminis complicats, decisions que pesen, paraules que fan més mal del que haurien. Són dies en què he hagut de contenir-me durant massa estona, somriure quan era la darrera cosa que volia fer, respondre amb professionalitat quan per dins estava mentalment esgotada i amb ganes d’engegar a més d’un.
I torno a casa meva. Obro la porta i m’esperen les meves filles, amb les seves demandes, més que legitimes, amb preguntes que el meu cap no arribarà ni a escoltar bé, amb conflictes que per a mi resulten insignificants, però que per a elles ho són tot. I ho sé, jo hauria de ser refugi, hauria de ser calma i hauria de tenir la paciència que no he tingut amb mi mateixa durant el dia. Però és clar, això no sempre és així, no sempre la tinc.
I en aquest precís moment la culpa s’instal·la en mi amb una força esfereïdora. I és que no és només que estigui cansada, és que sento que les hi estic lliurant la meva pitjor versió, la versió amb poca paciència, la versió irritable, la versió que salta massa ràpid i abraça massa tard. I suposo que em resulta profundament dolorós adornar-me que el món exterior ha consumit l’energia que tenia reservada per a elles.
Va haver-hi un temps en què intentava compartimentar, feina, d’una banda, i maternitat d’una altra, com si fossin habitacions separades. Però no ho són, el que passa fora entra amb mi per la porta de casa, s’asseu a la taula, es filtra en el to de la meva veu i, fins i tot, es cola en la meva capacitat d’escoltar. I quan perdo la paciència, no em fa mal només el crit o la mala resposta, també la imatge que em creo de mi mateixa, i la distància entre la mare que vull ser i la mare que, de vegades, soc.
Haig de dir que en el meu cas se suma una altra realitat que no sempre es veu des de fora, i és que jo estic criant sola. Separada, amb un pare que viu lluny, sense el relleu quotidià, sense un “te n’ocupes tu avui?”, sense torns implícits ni descansos espontanis. Tot passa per mi, les decisions, les rutines, les malalties, les reunions de l’escola, els conflictes emocionals. I és clar que criar sola no vol dir estar sola, per sort hi ha xarxa, amigues que em sostenen, però això no és el mateix que compatir el dia a dia amb un altre adult, que està present, i que pot arribar a llegir l’esgotament sense haver d’explicar-li sempre. Si cries sola el marge d’error és més petit, i no hi ha ningú que esmorteeixi l’impacte del meu desbordament. I aquest és l’engany, ningú pot fer-ho tot sense trencar-se per dins. Perquè soc humana, i quan al final del dia m’estiro al llit, el meu cap fa un repàs de les darreres hores, i recordo el moment en què he estat seca responent, i potser no hauria d’haver dit aquell “ara no”, sinó un “espera una miqueta i vinc”. I no em fa mal equivocar-me, sinó sentir que les meves frustracions laborals, les meves càrregues i les meves preocupacions econòmiques o emocionals, les esquitxen a elles que no hi tenen res a veure.
Una bona mare ha de ser capaç de separar millor? Ha de poder arribar a casa i transformar-se per art de màgia en tendresa? Doncs què voleu que us digui, cada vegada estic més convençuda que aquesta expectativa no és gens real. Ser mare en la societat actual implica tenir moltes identitats alhora, la professional, la proveïdora, la gestora emocional, la cuidadora i, també, la que intenta no oblidar-se de si mateixa. Per això crec que la qüestió no és per què no arribo amb serenitat a tot, sinó com puc arribar a tot sense esgotar-me. I he arribat a la conclusió que el problema no és que tingui dies dolents, el veritable problema és exigir-me no tenir-los. Les meves filles no necessiten que jo sigui impertorbable, necessiten que sigui autèntica, i veure que quan m’equivoco puc reconèixer-ho, que quan estic cansada ho puc dir sense que això suposi que les estimo menys, que quan perdo la paciència hi ha un espai per a reparar, perquè la reparació educa més que la perfecció. I si al final d’un mal dia em sento al seu llit i les hi dic que “avui la mama estava molt cansada i no he tingut tota la paciència que hauria, ho sento moltíssim”, el vincle no es trenca i no perdo autoritat, tot el contrari, la nostra confiança s’enforteix.
I és possible que ser una bona mare no sigui allunyar les meves filles de les ombres, sinó ensenyar-les-hi que les ombres es poden travessar. I m’adono que criar sola m’ha ensenyat els meus límits amb una claredat brutal, i alhora m’ha mostrat la meva fortalesa. M’ha mostrat la meva impaciència, la meva necessitat de control i la meva tendència a exigir-me, quan en realitat les meves filles no m’ho han demanat mai. M’ha donat la capacitat de sostenir, fins i tot quan dubto, la determinació de fer-ho tan bé com em sigui possible, tot i que no sempre sigui impecable.
I continuo tenint dies en què em sento insuficient, em continuo preguntant si ho estic fent bé, per adonar-me que fer-me la qüestió és ja una clara senyal de compromís amb el meu paper de mare. I no, no soc la mare perfecta que vaig imaginar que seria abans de tenir les meves filles. Soc una mare que treballa, que es cansa, que de vegades arriba frustrada a casa, soc una mare separada que sosté molt més del que es veu des de fora, soc una mare que perd la paciència i després torna a abraçar. I, potser, en aquesta imperfecció conscient, hi ha més amor del que soc capaç de reconèixer en els meus dies difícils.
I és que al final, quan la feina em desborda, quan la solitud em pesa i fins i tot quan dubto de mi, continuo triant ser-hi, continuo triant intentar-ho de nou, continuo triant mirar-les i recordar que el cansament, la culpa i l’exigència, neix del mateix lloc, del desig profund de fer-ho bé. I, pot ser, això precisament és el que defineix a una bona mare.
I avui, en què us he escrit una reflexió encara més personal del que acostumo, acabaré amb una frase de Jill Churchill qui va ser una autora nord-americana, guanyadora dels premis Agatha i Macavit, que diu: “No hi ha manera de ser una mare perfecta, però sí un milió de maneres de ser una bona mare”.
