Cristina Llovera és una noia curiosa, ambiciosa, crítica i molt lleial amb els seus amics. És una apassionada de la vida i de la psicologia esportiva. Cada cop que aprèn més coses li agrada més aquesta feina. La seva vocació és la psicologia i la seva passió, l’esport. La fusió entre aquestes dues ha acabat sent la seva professió, la psicologia esportiva .
–L’esport sempre ha estat present en la seva vida: patinatge artístic, tenis, natació, gimnàstica rítmica i atletisme. Pensa que la disciplina que suposen aquests esports l’ha aplicat sempre a la seva vida?
–Jo tinc un punt a favor i és que he crescut dins d’una família d’esportistes. El fet de ser atleta implica moltes coses, els meus pares m’han educat amb una disciplina on he compaginat els estudis i l’esport. Això implica que sigui una persona disciplinada, organitzada i metòdica.
–Què va suposar per vostè representar a Andorra als Jocs Olímpics de Londres?
–Era molt joveneta, feia deu mesos que estava fent atletisme. Tot em va vindre molt de pressa perquè jo en aquell moment estava fent rítmica, però feia temps que estava allargant el fet de fer atletisme. Quan em vaig apuntar va ser per fer salt de llargada i quan vaig arribar el meu entrenador em va dir: «No, no tu ets de velocitat pura». Allà va ser quan vaig començar a fer esprings i de mica en mica anava fent curses i anava millorant les marques fins que vaig assolir la marca que em demanava el Comitè Olímpic Andorrà (COA) per anar als Jocs Olímpics. També s’ha de dir que tinc la sort que soc d’Andorra perquè això a Espanya és inviable. L’experiència va ser increïble, va ser la primera vegada que entrava a un estadi d’aquelles dimensions. Em va fer créixer com a esportista i com a persona.
–Quin consell li donaria a un esportista que s’enfronta als seus primers Jocs Olímpics?
–És una competició més que al final sí que estàs representant al teu país, però no deixa de ser igual que uns mundials. L’única diferència és que són uns Jocs Olímpics, és una fita que tot esportista vol assolir i té com aquestes papallones d’adrenalina. Quan tu t’estàs preparant per a uns Jocs Olímpics ja saps al que vas i tens unes mínimes que requereixen molt sacrifici, esforç, perseverança i concentració per aconseguir el teu objectiu.
–En l’àmbit psicològic com va gestionar el fet de quedar-se a les portes dels Jocs Olímpics de Rio?
–Una lesió per mi té la part positiva i la negativa. La part negativa és que portes fa molt de temps que estàs entrenant per una fita i mes i mig abans dels jocs vaig tenir la lesió a Malta. En aquell moment et venen els pensaments negatius (si em retiro, si tornaré a ser la mateixa, si tornaré a córrer). En el meu cas, mentre m’estava preparant per als jocs vaig anar a viure a Anglaterra perquè l’equip britànic em va dir si volia entrenar amb ells. Són petits canvis que et fan aproximar-te al teu objectiu, però no tens en compte que una lesió te’l pot perjudicar. La part positiva ve quan cinc mesos després ja assimiles el procés i comences a veure la llum al final del túnel. Darrere de la lesió sempre hi ha un creixement personal, des del que necessites com a atleta fins a tenir en compte l’esforç invisible: l’alimentació sana, el descans, els fisioterapeutes, etc.
–Quina va ser la lesió que li va fer veure que es volia dedicar a la psicologia esportiva?
–Hi ha diversos factors. El primer va ser arran de la lesió de Rio i que vaig anar a parar a la psicòloga esportiva Eva Molleja. Allà va ser quan vaig començar a saber nocions de la psicologia esportiva. Per exemple, jo vaig estar amb un noi que tenia molt èxit, però el factor mental el portava molt malament. Vaig començar a veure que això era una retroalimentació pels seus rivals, el seu llenguatge corporal denotava una debilitat mental. Arran d’això em va començar a agradar i és un factor que té molt èxit dins del món de l’esport.
–En els moments més durs de la seva carrera, qui ha estat el seu suport?
–Tota la meva família ens hem dedicat al món de l’esport i l’actitud que tenim, no només en l’esport sinó amb el dia a dia, és de continuar endavant. La vida està plena d’obstacles i simplement hem de saber com lidiar-lo. L’èxit s’aconsegueix a través de persistir. El meu pare, el meu referent, amb això sempre ha sigut molt contundent amb mi, res ve regalat a la vida.
–La seva missió és transmetre la importància del factor psicològic. Hi ha algun exemple clau que ajudi a transmetre-ho?
– A través de la psicologia esportiva, els psicòlegs el que fem és facilitar estratègies i eines als esportistes perquè puguin lidiar amb la pressió, amb la frustració i amb els pensaments negatius. Els ajuden a establir objectius realistes perquè la frustració deriva de marcar-se metes massa altes. Des que conec el món de la psicologia esportiva hi ha quatre eixos que són molt importants: Factor físic, tècnic, tàctic i psicològic. Són el que permeten a l’esportista tindre èxit.
–Actualment, treballa com a psicòloga esportiva i és autònoma. Com ha assolit guanyar-se els clients i que confiïn en vostè?
– Hi ha de tot, però quan tu vens del món de l’esport i has estat esportista és com que trenques la regla. Empatitzes molt més amb l’esportista, pots indagar més perquè comprens la seva situació. Tu has viscut aquelles emocions i saps com canalitzar-les. Hi ha moltes disciplines i tu per poder indagar amb aquell esportista has de saber el context esportiu perquè no és el mateix atletisme que vela. Els esports que se’m queden grans, per mi és molt ètic derivar a altres professionals perquè no crec que l’esportista pugui arribar a tenir èxit.
–En el món dels esports costa veure la figura de la dona. Respecte a la psicologia esportiva, ho desconec. Li està sent difícil fer-se un lloc en aquest món?
–Mai he tingut cap hàndicap per ser dona en el món de l’esport. A casa meva aquestes desigualtats mai han existit i si ho he viscut ho he ignorat perquè prefereixo no entrar en aquestes polèmiques. En el món de la psicologia esportiva és complicat, sobretot en certs esports com per exemple el futbol. Jo he tingut l’oportunitat d’entrar en dos equips i ja, de primeres, et deixen caure que hi ha hagut altres psicòlogues que han confós rols.
–He vist que ofereix assessorament psicològic, iniciació esportiva, coaching, intel·ligència emocional, esports en equip i tallers. Com treballa la intel·ligència emocional?
– Ho acostumo a fer mitjançant tallers i dinàmiques, sigui amb nens com amb pares. Sí que és veritat que és molt complicat perquè desenvolupar la intel·ligència emocional ve molt des de la infància. A certa edat modular conductes és possible, però canviar-les, has de ser molt persistent. Acostumo a fer xerrades donant eines i estratègies a pares que estan enfocats amb iniciació i tecnificació. El que més treballo són hàbits. Acostumo a treballar en l’àmbit pràctic (saber identificar les emocions, entendre perquè un nen s’enfada o no saber explicar a l’infant perquè no tens temps per ell). Tot està canviant perquè la societat està canviant molt. Mica en mica està evolucionant en tots els sentits: quant a alimentació, com eduquem els nens. Les noves tecnologies no ajuden, però ens hem d’adaptar perquè és el procés d’evolució.
–És una persona que col·labora amb diferents entitats com a voluntària (Unicef o Ronald McDonald House Charities) en són dos exemples. Fa poc ha tornat d’un voluntariat a Uganda. Com ha anat l’experiència?
–Al setembre vaig trobar una pàgina, em vaig estar informant i em van llençar a viure l’experiència. Ha estat molt gratificant perquè he fet el meu primer viatge sola. A banda de totes les lliçons que et donen (el lloc, els nens, l’escola, les persones que viuen i amb les condicions que viuen), t’obre els ulls i et fa veure la sort que tenim de viure on vivim. El poble on estava era molt pobre i les condicions amb quèvivien són molt pèssimes. He intentat transmetre el meu granet de sorra des de l’educació creant dinàmiques i jocs, ja que és la forma més propera d’arribar als nens. Feia de professora de totes les assignatures que volia i ho feia en anglès. Vam crear unes dinàmiques amb tots els voluntaris de com crear autoestima i ho fèiem amb els nens d’11 anys. Anàvem fent preguntes de les nocions que tenen d’amor propi.
–Creu que els voluntariats serveixen per ampliar punts de vista i poder-ho aplicar a la seva professió?
– Més que a la meva professió, a la meva vida perquè en el fons són experiències que t’emportes que et fan veure altres punts de vista. Quan vaig acabar el voluntariat vaig llençar el missatge: «Tothom alguna vegada a la vida, ho ha de fer». Et nodreix molt com a persona, et consciència de la sort que tenim de néixer amb una família estructurada i de tenir tot el que tenim. La meva professió m’ha ajudat a desenvolupar aquesta part més altruista i aportar el meu granet de sorra en aquestes causes.
