Una vegada més, el Consell Econòmic i Social ha evidenciat la incapacitat del país per donar una resposta coherent al principal problema que afecta la ciutadania: el desequilibri creixent entre salaris i cost de vida. La reunió d’aquest dimarts ha repetit l’esquema habitual: sindicats reclamant increments vinculats a l’IPC, patronal apel·lant a la inviabilitat empresarial i un Govern que, tot i reconèixer la pressió social, es limita a ajustar el salari mínim via decret. La proposta d’apujar-lo entorn del doble de l’IPC pot semblar un gest, però continua sense abordar la qüestió de fons, i és que els salaris reals perden poder adquisitiu mentre l’habitatge es manté en nivells que dificulten tant retenir talent com garantir la sostenibilitat de la classe mitjana. La distància entre les parts no és només negociadora, sinó estructural. I mentre s’insisteix que “la resta de salaris” s’han d’acordar bilateralment, el mercat residencial i els preus continuen avançant per una altra banda. El resultat és un diàleg que es repeteix, però una realitat que no canvia.
