El rebuig de la cambra a la proposta de Concòrdia per endurir els requisits d’inversió i immigració revela una clara incomoditat política a l’hora d’afrontar canvis profunds. Tocar aquest terreny desperta reticències i temors a conseqüències poc desitjades, però tampoc és sostenible mantenir un model econòmic que mostra signes evidents de tensió. El problema no és només la proposta presentada, sinó la dificultat del país per assumir que cal revisar els equilibris actuals.
La majoria parlamentària parla de prudència, però aquesta prudència pot acabar convertint-se en immobilisme. El mercat de l’habitatge continua tensionat, la pressió sobre el lloguer no disminueix i la dependència d’inversió estrangera segueix marcant el ritme econòmic del país. La diagnosi és compartida, però no la urgència d’actuar, i això evidencia un desencaix entre el discurs polític i la realitat que afronten els residents. Discrepar és legítim, però desacreditar de manera automàtica qualsevol intent de reforma no contribueix a solucionar res.
