“Ahir a la nit vaig somiar una cosa estranya, Déu meu…
Com si fos en un país entre muntanyes blanques que no coneixen la guerra.
Em van dir: aquest lloc es diu Andorra,
una terra on no se senten avions ni drons teledirigits,
on no es nota l’olor de la pólvora.
Tot era silenci… fins i tot el vent caminava amb passes suaus”.
Així comença la carta de l’Ahmed, pare de quatre nens de Gaza.
Va escriure aquestes línies en plena guerra, entre apagades i explosions, quan semblava que l’esperança s’havia esgotat. En el seu somni, la seva família arriba a un país entre muntanyes salvatges i pacífiques, on l’aire és net i la pau té so propi.
“Ens hi vaig veure allà —a la meva família i a mi— entrant en un petit apartament, les finestres del qual s’obrien cap a les muntanyes.
Les persones de l’organització ens somreien i deien:
‘Benvinguts, ara esteu fora de perill’.
Aquesta frase, només aquesta, va despertar dins meu alguna cosa semblant al plor”.
L’Ahmed va somiar amb Andorra.
Un país on la seva filla Sara corria cap a la finestra cridant d’alegria: “Pare, mira la neu!”
On el seu fill Marwan preguntava amb timidesa: “Aquí no hi han avions, pare?”
I ell responia: “No, aquí només hi han ocells, amor meu… ocells blancs”.
On la seva esposa sostenia la petita Salma adormida a la seva falda, tranquil·la, “com si hagués tornat a néixer en un món sense por”.
“Al final del somni, m’asseia al balcó mentre el capvespre s’amagava darrere de les muntanyes.
Escoltava la respiració dels meus fills,
i aquell so era suficient per creure
que la calma sí que existeix,
que hi ha un lloc en aquest món
on la gent pot dormir sobre l’espatlla de la tranquil·litat.
Llavors em vaig despertar amb l’eco d’una explosió llunyana…
i vaig desitjar que el somni hagués durat una mica més”.
Aquest somni, trencat per una bomba, és el reflex del que milers de famílies a Gaza anhelen: un lloc on la vida torni a ser possible.
Entre elles hi ha la Hana, una nena de Gaza que pateix desnutrició severa i necessita atenció mèdica urgent.
Malgrat la seva fragilitat, la Hana sempre somriu. El seu rostre amaga una lliçó que el món sembla haver oblidat: els infants no són culpables de les guerres.
Quan un mira els seus ulls, comprèn què vol dir la paraula ‘solidaritat’: reconèixer en la vida d’un altre infant la mateixa dignitat que defensaríem per al nostre.
La veritable solidaritat no es mesura en comunicats ni en discursos.
És mirar de front la innocència ferida i decidir actuar.
No es tracta de política, sinó d’humanitat.
De comprendre que, si podem salvar una vida, aleshores ja no és una opció: és un deure.
Andorra sempre ha sabut estar del costat de la humanitat.
Un país petit en territori, però immens de cor.
Una terra salvatge en les seves muntanyes i pacífica en la seva ànima.
Avui té la possibilitat de tornar-ho a demostrar: seguir l’exemple d’aquells que, més enllà de fronteres o interessos, han obert les seves portes a infants malalts per oferir-los atenció i refugi temporal.
A Hope Palestina acompanyem famílies com la de l’Ahmed i la de la Hana, no només amb ajuda material, sinó amb escolta, suport emocional i esperança.
Perquè fins i tot enmig de l’horror, l’esperança pot sostenir-se amb alguna cosa tan simple com una mirada humana, una paraula, una mà estesa.
Potser, d’aquí a uns anys, la Hana recordarà aquest moment com l’instant en què un petit país al cor dels Pirineus va decidir no girar la mirada.
I que l’Ahmed, la seva esposa i els seus fills puguin algun dia dormir sobre aquella mateixa espatlla de la tranquil·litat que ell va somiar entre bombes.
Perquè a vegades la solidaritat no és un concepte, sinó un rostre.
I avui, aquest rostre es diu Hana.
Andorra, terra de pau i solidaritat, té avui l’oportunitat de convertir la seva compassió en acció. En un món que calla davant el sofriment de la infància, aquest país pot fer un pas històric: salvar la vida d’una nena anomenada Hana.
