Des de ben petit recordo sentir a casa frases com: “S’ha encarit molt tot” o “Abans, amb 5.000 pessetes (uns 30 euros), podia passar tot el cap de setmana”. Em costava entendre com podia ser que, amb el pas dels anys, les coses s’encarissin tant si, en realitat, molts productes i serveis continuaven sent pràcticament els mateixos.
Més endavant, quan vaig començar a entendre els primers conceptes d’economia, la pregunta persistia: si les fàbriques són cada vegada més eficients i els processos de producció més automatitzats, per què el preu final dels productes continua pujant? Com és possible que el preu mitjà d’un habitatge a Espanya als anys 80 fos d’1.000.000 de pessetes (aproximadament 6.000 €) i avui superi els 200.000 €, quan la tecnologia i la mà d’obra són molt més avançades? O que una unça d’or, que l’any 1950 valia uns 40 dòlars, avui costi més de 4.000 dòlars?
L’explicació és aparentment senzilla: ni el valor intrínsec dels habitatges ni les propietats de l’or han canviat. El que ha canviat és la manera com mesurem aquest valor. I aquesta mesura —la moneda fiduciària o fiat— és la que s’ha anat degradant amb el temps.
Els euros, els dòlars o les rupies tenen un element comú: no estan recolzats per cap bé tangible i poden ser creats de manera il·limitada pels bancs centrals. Aquesta expansió constant de la massa monetària redueix progressivament el poder adquisitiu de cada unitat de moneda. En altres paraules, no és que les coses valguin més, sinó que els diners valen menys.
Si en un mercat hi ha béns escassos, però els bancs centrals continuen imprimint diners, el resultat és inevitable: els preus pugen. El bric de llet avui és més car que fa deu anys, però no és més bo ni conté més quantitat (de fet, sovint n’hi ha menys). El que s’ha devaluat és el que utilitzem per comprar-lo.
Per tant, el problema no és que el valor dels productes hagi augmentat, sinó que el nostre mitjà d’intercanvi s’ha anat deteriorant. Els diners, que haurien de servir com a reserva estable de valor, han perdut aquesta funció a causa d’una gestió monetària excessivament expansiva i orientada al curt termini.
De fet, si l’any 1950 algú hagués comprat or pel valor d’un habitatge, avui podria tornar a comprar el mateix habitatge amb aquell mateix or i encara li sobraria capital. Això ens recorda una veritat incòmoda, però essencial: el temps no encareix les coses, és la inflació qui ens empobreix.
Per tant, qualsevol persona amb l’ús de la raó, pot entendre que resulta molt més sensat mantenir patrimoni en béns com l’or, accions d’empreses, immobles o qualsevol altre actiu que no depengui d’una impressora de bitllets ni de decisions polítiques enfocades a satisfer uns incentius a curt termini que perpetuen la pèrdua de poder econòmic dels ciutadans.
