La batalla desfermada entre el Govern i la Federació Andorrana de Futbol (FAF) al voltant de les quotes d’immigració ha posat al descobert una jerarquia de valors que ningú hauria volgut reconèixer fins que no ha esclatat. El futbol –amb els seus jugadors, clubs, entrenaments infantils i milers d’aficionats implicats— ha emergit com a línia vermella: quan el Govern es va assabentar, per la premsa, de la decisió de la FAF el primer que ha fet ha estat reobrir la porta del diàleg i explorar mesures excepcionals. Curiosament, mesures que no havia aplicat quan empreses del país, des de fa mesos, han vist negada la contractació de mà d’obra estrangera per les mateixes quotes restrictives.
La pressió col·lectiva, el risc d’haver paralitzat la lliga i el potencial desgavell mediàtic han jugat a favor del futbol: no és només esport; és un motor econòmic, social i identitari al Principat. Que el Govern consideri ara una quota especial per esportistes professionals, després d’haver ignorat altres sectors durant mesos, vol dir que el futbol ja ha demostrat la seva força política. La FAF no ha cedit, i els clubs han mantingut fermesa davant l’atzucac. Avui el Principat ha viscut una prova de força que ha deixat clar un missatge: “El futbol no se toca”. I tanmateix, aquest resultat no és gratuit.
