En el món de la comunicació, hi ha una màxima que continua essent irrenunciable: la necessitat de contrastar la informació amb fonts oficials. Tanmateix, en el context andorrà, aquest exercici bàsic de rigor i ètica sovint es converteix en una cursa d’obstacles, on el periodista queda atrapat entre el silenci administratiu i l’ecosistema informal de les confidències.
No és cap novetat que al Principat les filtracions són moneda corrent. Les informacions rellevants, sensibles o d’interès públic sovint s’escapen —curiosament i reiteradament— per canals no oficials: aquell amic que treballa a dins, la parella d’un càrrec, un conegut ben situat. Són fonts fiables, sí, però invisibles, sense rastre, sense veu oficial. Una realitat ambigua: legal, però carregada d’ambivalències que plantegen interrogants sobre l’equitat d’accés a la informació i les regles del joc.
Davant d’aquest escenari, fer les coses com toca —trucar, contrastar, esperar resposta— pot esdevenir una pràctica frustrant. Respostes com “no podem confirmar”, “ho estem gestionant” o, directament, el silenci, són habituals en moltes entitats públiques i privades. Això genera una paradoxa: mentre uns treballen amb el cronòmetre periodístic i el codi deontològic com a brúixola, d’altres avancen per la línia ràpida de les filtracions. Tot és lícit, però el desgast és innegable.
El problema no rau tant en el fet que hi hagi informació que circula per canals alternatius —passa a tot arreu— sinó en la naturalitat amb què això s’ha instaurat al Principat. Una manera de fer que, més que circumstancial, sembla estructural. I això, sense ser una crítica directa, sí que és una constatació preocupant: si no formes part de determinats cercles —familiars, socials o d’entorn professional— és molt probable que t’assabentis del que passa quan ja ha passat.
Aquesta pràctica erosiona la confiança en els canals oficials i debilita el valor de la transparència. Més encara, crea un caldo de cultiu on qualsevol dada circulant pot esdevenir vàlida només pel fet d’haver estat dita, sense haver estat confirmada. La responsabilitat de validar-la cau, una vegada més, sobre qui no té accés a la font original. I això desequilibra, desgasta i, sobretot, qüestiona com s’entén el dret a la informació a Andorra.
En definitiva, l’accés equitatiu i fiable a la informació hauria de ser un pilar compartit, no un privilegi reservat. Perquè informar no hauria de dependre de si coneixes algú que coneix algú, sinó de si existeix un sistema que entén que la transparència no és una concessió, sinó una obligació.
