L’augment de casos d’assetjament escolar a les aules és un crit d’alerta que la societat no pot continuar ignorant. Aquest no és un problema aïllat, ni una anècdota entre adolescents. És una xacra col·lectiva que mina la salut mental de milers de joves, sovint en silenci, i que pot tenir conseqüències devastadores.
Més enllà de la creença errònia que “els nens sempre s’han barallat”, hi ha una realitat molt més crua: alguns estudiants se senten legitimats per intimidar, humiliar o aïllar els seus companys amb total impunitat. El sistema educatiu, tot i els protocols existents, sovint arriba tard o actua amb una eficàcia insuficient. Les mesures burocràtiques no poden ser l’únic escut davant d’un problema que és profundament humà i que s’alimenta, també, del silenci dels adults.
Cal una resposta valenta i estructural. Això vol dir formació emocional des de la primera etapa educativa, implicació real de les famílies i tolerància zero dins i fora de les aules. No n’hi ha prou amb protocols escrits: cal presència, escolta, empatia i acció. Només així es podrà combatre una realitat que, a hores d’ara, continua cobrant un preu massa alt a una generació que mereix créixer en pau.
