En el context sociolingüístic d’Andorra, on el català és l’única llengua oficial, però conviu amb una gran diversitat idiomàtica derivada del turisme i la migració, es fa indispensable reforçar-ne la presència en tots els àmbits, especialment en l’educació superior. L’anunci del ministre Ladislau Baró de garantir una presència significativa del català a les universitats privades no és només una mesura institucional pertinent, sinó una exigència de país per tal de preservar i dignificar un tret essencial de la nostra identitat col·lectiva.
El Campus Universitari de la Llengua Catalana, celebrat a Escaldes-Engordany amb estudiants de dotze països, exemplifica com petites grans accions poden tenir un impacte profund en la projecció internacional de la llengua i en la seva normalització. Aquest tipus d’iniciatives transcendeixen el simbolisme: obren ponts, generen comunitat i fan del català no només una llengua de comunicació, sinó també d’acollida i de coneixement.
Però la defensa del català no pot recaure només en les institucions. Cal una complicitat activa de la ciutadania i una actitud de responsabilitat lingüística en el dia a dia. Parlar-lo, estudiar-lo, exigir-lo i estimar-lo són accions que, tot i semblar menors, són fonamentals. La llengua és molt més que un vehicle de comunicació: és memòria, cultura i sobirania. I en un país com Andorra, on el català és la pedra angular de l’ordenament jurídic i del teixit social, garantir-ne la vitalitat és una obligació moral i política.