Quan vaig començar a sentir a parlar de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea, el primer que vaig sentir va ser por. No sabia exactament què implicava, tot em sonava a canvi radical, a perdre aquelles coses que ens identifiquen com a país. I sobretot, em feia por perquè no entenia res. Ningú ho explicava de manera que ho pogués entendre, i això em feia sentir fora de lloc.
Tot plegat em generava molta intriga. Sentia que hi havia massa coses a l’aire, massa opacitat, fent que em quedés amb la sensació de “m’estic perdent alguna cosa important”. I quan passa això, la primera reacció és el rebuig. Jo vaig pensar: “no a l’acord”.
Amb el temps, però, i gràcies a l’informe que hem realitzat des del Fòrum de la Joventut, vaig anar descobrint algunes coses. Per exemple, que es podrien obrir noves portes per treballar o fer pràctiques a Europa, i que potser aquestes oportunitats poden ser bones per a nosaltres. Que potser podrem moure’ns amb més facilitat o escollir quedar-nos aquí amb més recursos per formar-nos. Que no tot és blanc o negre, que hi ha parts que poden sumar. I això m’ha fet canviar.
No és que ara tingui totes les respostes. Encara em queden molts dubtes. Però ja no sento aquella por inicial. Ara, més aviat, sento indecisió. Sento que, si tinguéssim tota la informació ben clara i sense tecnicismes, potser podria dir que sí. I crec que això no em passa només a mi. Som molts els que ens trobem en aquest punt, entre el no i el potser, intentant entendre un tema que ens afecta directament.
No escric això per convèncer ningú. Només vull expressar com m’he sentit. Perquè parlar-ne m’ha ajudat a entendre-ho tot d’una altra manera. I perquè crec que si ens expliquessin bé les coses, si realment comptessin amb nosaltres, potser seríem capaços de tenir una opinió amb criteri, i no basada en la por.
Jo vaig començar dient “no” perquè no entenia res. Ara dic “parlem-ne” perquè, com a mínim, vull poder decidir amb els ulls oberts i entenent una mica millor de què tracta l’acord de la UE.
