L’arribada prevista de més d’un milió de vehicles fins al 14 de setembre planteja, com bé admet el mateix Govern, un “repte de gestió”. Però més enllà del repte, cal preguntar-se si és realment viable fer passar aquesta xifra per un país amb una població estable de només 87.000 habitants. Parlem d’un volum d’entrada que, en dies punta, equival a un vehicle per cada cinc residents… cada dia. Els números, ras i curt, no surten. I per més dispositius especials que s’activin, el col·lapse sembla no només possible, sinó previsible.
És cert que el turisme motoritza bona part de l’economia andorrana, però aquesta dependència no hauria d’impedir un exercici de realisme. Més cotxes no sempre equivalen a més beneficis si el peatge és la saturació permanent de les vies, la pèrdua de qualitat de vida i una mobilitat pràcticament paralitzada. Els dobles carrils i les hores de reforç són solucions d’emergència, però no estructurals. Són pedaços sobre un sistema que ja fa temps que avisa que no pot créixer indefinidament.
Caldria començar a dir les coses pel seu nom: una afluència d’aquesta magnitud no és només un repte logístic, és una contradicció de model. Potser ha arribat l’hora de pensar en un límit real, en fórmules de mobilitat alternatives i en un equilibri que posi en primer terme la sostenibilitat, no la quantitat. L’afluència pot ser un motiu d’alegria, però només si no ens asfixia pel camí.
