Les declaracions de l’ABA posen sobre la taula una qüestió que va molt més enllà del transport sanitari: la tendència creixent a afavorir els serveis privats per davant dels públics, fins i tot quan aquests últims poden oferir respostes més ràpides, eficients i econòmiques. És legítim preguntar-se per què es destinen més recursos al sector privat, si el servei públic —com denuncien els bombers— continua essent clau en gairebé la meitat de les intervencions. Aquesta política, que premia la concessió per sobre de la proximitat, no només és ineficient, sinó que pot arribar a ser perillosa en situacions d’urgència.
És preocupant que, en un sistema sanitari finançat amb diners públics, no es garanteixi la transparència ni l’equitat en la gestió. Els bombers parlen d’un cost per servei diferenciat del públic i del privat —de 90 a més de 200 euros—, tenint conseqüències reals: serveis públics infrafinançats, professionals sobrecarregats i una ciutadania que pot veure’s desatesa quan més ho necessita.
No es qüestiona la vàlua del personal sanitari, ni públic ni privat. Però sí que cal qüestionar un model de gestió que sembla més pensat per satisfer rendibilitats que no pas per oferir un servei eficient i just. Cal demanar una revisió i les explicacions pertinents perquè posin al centre la ciutadania i no els comptes d’explotació. Si no es corregeix el rumb, el que s’està posant en joc és molt més que un servei: és la confiança en tot un sistema.
