El Debat d’Orientació Política s’hauria d’erigir com un espai de reflexió estratègica i d’obertura institucional, però any rere any corre el risc de convertir-se en un simple tràmit sense cap impacte real. L’edició d’enguany ha tornat a posar-ho en evidència: una vintena de propostes presentades pels grups parlamentaris, moltes d’elles amb voluntat constructiva, han estat sistemàticament desestimades per la majoria demòcrata. El rebuig de mesures per revisar la fiscalitat, garantir l’accés a l’habitatge per a la gent gran, reconèixer l’Estat palestí o abordar la manipulació mediàtica demostra una manca de predisposició real al diàleg. Si el Govern manté la lògica de bloqueig parlamentari, el debat deixa de tenir sentit com a eina de millora col·lectiva. El consens no implica renunciar als principis propis, però sí escoltar i incorporar propostes quan són raonables. Si la majoria ja ho té tot decidit, la pregunta és clara: a qui serveix, realment, aquest debat? La ciutadania mereix alguna cosa més que una escenificació buida.
