Amb motiu de la recent inauguració de la seva obra ‘Esforç, Destresa i Passió’ a la parròquia d’Ordino, Toni Cruz continua deixant la seva empremta artística en espais públics d’Andorra. L’escultura, dedicada al món de l’esport, és un homenatge visual als valors de la dedicació, el treball en equip i la passió, especialment pensada per inspirar els joves que entrenen al Centre de Tecnificació. Aprofitant aquest esdeveniment, conversem amb l’artista sobre la seva trajectòria, la seva connexió amb la història siderúrgica del país i la seva inspiració en el metall com a material artístic. Així, Cruz ens parla del procés creatiu darrere d’obres com ‘Gènesis’ i de com el seu treball busca transmetre emocions a través de l’acer, material amb què se sent més còmode treballant.
—De quina manera i quan va decidir iniciar la seva trajectòria professional en el món de l’escultura?
—Jo soc autodidacte, és a dir, treballo al món de l’art de tota la vida, el que passa és que ho he dut a terme des d’una perspectiva molt íntima. Per aquest motiu, he passat per tots els processos: he tocat fotografia, pintura i també escultura. Dins la pintura, a poc a poc em trobava que cada vegada feia obres més grans, treballava amb més color i em vaig començar a sentir molt còmode. De fet, va arribar un moment, ara fa molts anys, ni ho recordo ben bé, que és quan em vaig enfocar i dedicar a l’escultura.
—Respecte a l’obra més rellevant dels seus inicis, ‘Gènesis’, en què es va fixar per a la seva construcció i què va significar per a vostè?
—Per aquell cas, va ser pel Comitè Olímpic Andorrà, a través del Ministeri de Cultura del Govern d’Andorra, el qual havia convocat un concurs per a pintura i escultura. En la primera disciplina va guanyar el Francisco Sánchez, i en la segona vaig guanyar jo. En si, ‘Gènesis’ tracta sobre tot el que comporta la unió entre persones, el fet d’anar junts fins al final. Tot el que té a veure amb l’esforç.
—El passat d’Andorra està molt vinculat a la siderúrgia, amb antigues fàbriques que treballaven el ferro. Com ha influït aquest aspecte en la seva tècnica?
—Jo visc a Ordino i, per tant, llocs com la Ruta del Ferro, la mina i tot el que això comporta és un panorama que indirectament prens com a inspiració. És cert que, sense donar-me’n compte, pot ser un aspecte que m’hagi influenciat.
—Quina relació veu entre el procés de treballar el metall per confeccionar escultures i el passat del país? Es tracta d’algun tipus d’homenatge a les dècades anteriors?
—Sent honest, m’enganxes una mica amb això. La veritat que aquesta relació no la tinc tan clara. Tanmateix, sí que penso que, d’una certa manera, pot haver sigut una espècie d’homenatge.
—Vostè té una gran afinitat i destresa amb l’acer. Què és el que més li crida l’atenció d’aquest material?
—Doncs diria que és la possibilitat que sigui un element etern, tot i que sabem que no hi ha res etern a la vida, però sí que es tracta d’un material que et dona la possibilitat de treballar-lo a l’exterior sense la por o el respecte que es vagi a desfer o que la gent directament t’ho faci malbé. Al cap i a la fi, el fet de tenir la teva obra exposada a l’exterior, amb el contacte de l’aigua, la pluja, el vent, el fred o la calor, fa que envelleixi d’una forma natural i és molt agradable les pàtines que desprèn. En aquest cas, si una persona s’arriba a posar a sobre del treball, no hi ha problema. Per contra, depenent d’amb quin material operis, realment t’entra el neguit.
—Per tant, creu que l’acer té una certa ‘màgia’ que el diferencia d’altres materials?
—Bé, això és difícil dir-ho, perquè jo crec que tots els materials tenen la seva màgia. El que faig jo personalment amb el ferro, de la manera com el treballo i a partir de les exposicions que he pogut realitzar, com ara una a la Fàbrica de la Llana amb l’Andart a Escaldes, és que em fa treballar molt la ment. Aquesta era una obra que aparentment estava inacabada a causa d’una de les peces, no obstant això, als meus ulls estava acabada. En canvi, el ferro ofereix volums suficients per fer-te raonar i per denotar així el que vols expressar, a on es veu l’extracció.
—Moltes de les seves escultures estan exposades a diferents espais públics del Principat. Quin vincle tenen aquestes amb l’entorn natural i l’espai urbà?
—El tema de la natura dins del que són els espais sempre està present. Per exemple, quan va tenir lloc l’Andart de Sant Joan de Caselles, tot el que envoltava aquella localitat eren vaques i l’entorn semblava que cobrava vida. De fet, vaig veure un reportatge a la televisió sobre els anys 40, més o menys, on es mostraven filmacions de Sant Joan de Caselles i en tot el seu entorn hi havia vaques pasturant. En efecte, va ser una inspiració de l’harmonia que transmet la vaca, així com de la natura al costat de l’església, un tret que lligava molt bé.
—El context geogràfic d’Andorra juga un paper destacat en el seu treball, com la fàbrica del tabac, però fins a quin punt es mostra en el seu procés creatiu?
—Jo crec que ja està incorporat, únicament que si algun dia hi hagués un model nacional o alguna cosa on pogués ubicar una obra en concret com la que exposés tota la història del tabac, hauria de ser en una instal·lació o en algun espai obert, la qual per part meva estaria a predisposició de cedir-ho.
—Amb relació a les obres que encara no ha inaugurat, quant té pensat destapar-les i de què depèn la seva sortida?
—Hi hauria unes dues o tres mil peces que encara no he descobert, les quals “dormen” al taller perquè són com si fossin un nadó. Un exemple molt clar per a la seva sortida és quan passen quatre anys i t’adones observant una determinada figura que, de cop i volta, ha agafat un sentit! Per poder-les descobrir i inaugurar-les tot depèn del meu estat anímic, ja que les tinc guardades al taller i les vaig retocant dia a dia. Al final, tot és una exposició personal meva, tot i que mai he realitzat una mostra com a persona física. És molt recurrent que en un dia que revius la nostàlgia de la teva vida puguin sortir-te dues o tres peces, i molts cops les deixo en una galeria d’art, malgrat que realment no és el que més em motiva.
—Per acabar, li agradaria que el Ministeri de Cultura acceptés acollir una de les seves exposicions en el futur?
—Si bé exposar-me a les galeries d’art no és el que més m’entusiasma, una altra situació molt diferent seria representar-les pel Ministeri de Cultura, la qual cosa, òbviament, seria fantàstica. De moment no m’han traslladat la proposta, però soc una persona bastant humil i això també comportaria certa pressió.
