L’art de governar no pot reduir-se a aparèixer sovint i parlar molt. La política és, o hauria de ser, exercici de concreció, de planificació i de compromís amb la realitat. I el que cada cop és més evident és que l’Executiu ha convertit el discurs públic en un mecanisme de supervivència comunicativa més que no pas en una eina de direcció de país. S’anuncien reformes, s’apunten horitzons, s’afirmen prioritats. Però quan arriba l’hora de concretar, tot es dilueix en fórmules vagues, promeses a mitges i una apel·lació constant a un futur que mai no arriba. L’excés de paraula i la manca de claredat han esdevingut una forma de gestió en si mateixa, i això és preocupant. Un país no avança amb escenificacions ni amb anuncis que caduquen al cap de pocs dies. Calen decisions valentes, transparents i honestes. I el que menys necessita la ciutadania, especialment en moments difícils, és un govern que parla molt i actua poc. La confiança no es demana: es construeix. I avui, continua pendent.
