El Dia del Treballador hauria de ser, per definició, una jornada de reconeixement i descans per a totes les persones que sostenen amb la seva feina el funcionament d’un país. Però a Andorra, el primer de maig continua sent laborable per a molts, especialment en el sector comercial i serveis. Cambrers, dependents i caixeres han seguit al peu del canó mentre la resta passejava sota el sol, tot i que alguns ho han fet amb una petita compensació econòmica. És contradictori que en un dia pensat per reivindicar drets, hi hagi qui no pugui exercir-ne ni un de bàsic: el del descans. El relat no és aïllat. Reafirma que el pes de la precarietat, les jornades sense pausa i l’escassa capacitat de conciliació encara recauen sobre molts col·lectius invisibilitzats. El primer de maig ens interpel·la. No només per commemorar, sinó per revisar. Perquè treballar no pot continuar sent incompatible amb viure dignament.
