En primer lloc, com es troben en aquests moments?
Molt bé, la veritat, per tot el que hagués pogut passar. Fa tres mesos de l'accident, i estem molt agraïts d'estar com estem. Ja podem anar fent progressos, ja puc conduir, i ja estem recuperant a poc a poc una mica d'autonomia. Encara hi ha dolor; els ossos trencats són un procés llarg per curar-se del tot, però ja ens hem fet la idea. Estem mentalitzats que serà un procés llarg, però sempre valorem que hagués pogut ser molt pitjor, i llavors estem agraïts que no hagi sigut més greu.
S’ha especulat molt amb el què va succeir el dia de l’accident. Què hi ha de cert en tot el què s’ha dit?
A les xarxes socials hi ha hagut molta polèmica, i hi ha pilots que s'han posat a opinar perquè jo vaig publicar el vídeo de l'accident, el qual teníem gravat. És molt fàcil opinar des del sofà: opina tothom, pilots, no pilots, però els únics que estàvem allà som l'Alba i jo. Ho vam viure en primera persona. Va ser un accident fent una maniobra que havíem fet mil vegades. No era una maniobra de risc, ni de bon tros; era aproximar una pista, tocar i tornar a sortir. Vam fer-ne un, i el segon va anar malament.
El que vaig sentir va ser un buit d'aire. És a dir, quan vas volant dins de les masses d'aire, aquest té una densitat que et dona sustentació, però especialment a la zona de l'Empordà hi ha canvis de direcció del vent o tèrmiques. La meva sensació va ser d'una bossa d'aire que ens va frenar de cop. Jo just havia reduït velocitat perquè portava una velocitat bona, i l'avió es va frenar de cop i va caure. Va entrar en pèrdua. Va ser un accident que, per a mi, era irremediable.
He rebut moltes crítiques, de pilots, d'aficionats a l'aviació, de tothom. "Havies de fer això, tal, l'altre". És molt fàcil dir-ho, però a vegades et trobes amb situacions que potser ningú ha viscut abans. Sobretot amb una alçada tan baixa com la que teníem. Crec que era una situació molt difícil de salvar i vaig fer el que vaig poder per salvar la vida. Crec que l'última maniobra, per no impactar tan verticalment i fer-ho una mica més horitzontal amb la panxa, ens va ajudar a no morir-nos. Però bé, al final assumeixo la responsabilitat de l'accident. Quan voles, igual que quan condueixes o fas qualsevol activitat, has d'assumir que hi ha uns perills.
Parla de la previsió meteorològia. Entenc que aquesta era favorable a l'inici del vol?
Sí, i feia bon temps per fer-ho. El que va passar és que, en aquesta zona de l'Empordà, hi ha canvis de vent molt repentins a causa de l'orografia que hi ha i altres factors. Jo crec que el que va passar va ser això: un buit d'aire. Va ser un canvi de densitat, o fins i tot un canvi brusc de direcció del vent. La sustentació de l'avió va canviar totalment en mig segon. Tot i això, hi havia bon clima, el temps era favorable per volar, hi havia bona visibilitat i no hi havia cap previsió desfavorable.
Però al món de l'aviació, tot i tenir aquestes condicions, et trobes permanentment amb tèrmiques. Vas perfecte, i de cop notes moviments perquè hi ha un canvi de densitat. Aquestes coses passen a dos mil peus i no hi ha cap problema, però a 150 peus, com estàvem nosaltres, si tens algun problema és molt difícil reaccionar. Són coses que et trobes en el pitjor moment, i jo crec que això és exactament el que va passar.
Com recorda aquells instants en què va perdre el control de l'avioneta?
Molta angoixa i molta impotència, perquè sents que has perdut el control, que facis el que facis allò no ho recuperaràs, i sents que et mates. És una sensació com un flaix molt ràpid, com si et passés la vida pel davant. No vaig tenir temps de reaccionar. És molta angoixa i aquesta sensació de no tenir el control és molt intensa. Notar que caus cap al buit, veure la distància que hi ha... aquesta sensació no la puc explicar del tot.
Suposo que vaig quedar inconscient uns segons o potser un minut, perquè noto just el moment del cop, però no recordo el dolor de l'impacte. Llavors recordo intentar obrir els ulls, però no em podia moure. Aquesta sensació d’angoixa, de pensar: “Hòstia, estic viu? Estic mort? Estic agonitzant?”. És la sensació més angoixant que he patit mai. Realment és una cosa horrible. Jo només pensava: “Que s’acabi ja, i si m’he de morir que em mori, però que s’acabi aquesta tortura”, perquè era un dolor insoportable.
El que passava és que com que l’Alba estava cridant, d’alguna manera intentava tranquil·litzar-la i apartar el dolor. Però no podia moure el cos, no sentia cap part, només sentia dos dits que la tocaven a ella. Em van semblar hores, però els serveis d'emergència van arribar súper ràpid. No sé quant van trigar, però en qüestió de minuts ja estaven allà. Crec que aquest va ser un factor molt important per salvar-nos la vida.
Recordo el soroll de les serres per tallar els ferros, la gent parlant per treure’ns... tot era molt angoixant. Només volia que acabés el patiment perquè era un dolor insoportable. Després recordo el moment que em van treure, com una estirada, i ja vaig quedar inconscient fins que vaig despertar a l’hospital.
Quines lesions van sofrir a conseqüència de l'impacte?
Al final, tots dos hem tingut lesions molt similars. Jo vaig tenir una fractura, em vaig trencar el nas i també una fractura facial. Tots dos ens vam trencar l'esquena, vàries vèrtebres. L'Alba en té menys, però una d'elles era molt greu. També ens hem trencat pràcticament totes les lumbars. Pel que fa a les cames, ella va tenir una fractura important al fèmur i al genoll, i tots dos ens vam trencar el calcani, que és l'os del taló. Amb l'impacte, aquest os va ser el primer que va rebre el cop i es va desintegrar, la qual cosa ens impedeix caminar a dia d'avui, després de tres mesos. Ara ens hem d’esperar un mes més per poder donar suport a aquest peu, perquè pràcticament ens van reconstruir el calcani i ara mateix encara no suportaria el pes.
Bàsicament, això és el que va passar. El camí de recuperació sí que ha estat un camí de molt dolor, sobretot perquè han estat lesions molt greus. Les fractures han estat netes, però també s'han desintegrat en certa manera. Les operacions han estat llargues, de moltes hores, amb molt ferro i molts cargols. I bé, l’aprenentatge més dur que estem fent és potser aquest: la batalla contra el dolor.
Al principi, te’l tracten amb medicació com la morfina, el fentanil o altres substàncies molt potents. Però arriba un moment en què te n’adones que la medicació és pitjor que el remei. Són medicaments molt forts, que et deixen sense vitalitat, completament enfonsat, sense ganes de fer res. I tot i així, continues patint dolor.
Fa tres setmanes vam decidir deixar de prendre medicació. Vam dir prou. Aquí hem de posar-hi pit i collons, com diuen per aquí. El dolor serà igual, però l’hem de combatre amb el cap serè. Estem tot el dia amb bosses de gel, però sense medicació. Ens va costar molt deixar-la, sobretot perquè amb el fentanil et diuen que no t’enganxaràs. Els metges et tranquil·litzen, dient que és segur, però és mentida. Vaig estar només dues setmanes amb fentanil i, fins i tot prenent-ne menys del que em deien, vaig passar el mono igual que un drogoaddicte. Són medicaments molt forts. Jo crec que és millor combatre el dolor a pèl. Al principi és necessari, després d'una operació, però crec que és molt millor enfrontar-ho amb serenitat.
Fent la vista enrere, quin consell transmetria ara a tots els joves que comencen a pilotar amb avionetes ultralleugeres?
La meva recomanació és que la gent no es posi a volar amb ultralleugers. I ho sento molt si li trenco somnis a algú, però amb l'experiència que he viscut, no puc recomanar una altra cosa. Hi ha bones escoles i bons instructors, però la majoria no ensenyen com deurien. Amb unes quantes hores ja et pots examinar i pots volar, i no estàs preparat.
Aleshores, jo crec que és un món reservat per als pilots professionals, com els d'Iberia o altres companyies. Com a hobby... doncs mira, em compro una altra ultralleugera i volo amb això. Però jo crec que per volar amb seguretat has de tenir moltes hores de vol, i, fins i tot així, no hi ha garanties. Després del nostre accident, per exemple, a l'hospital vaig saber que es va matar l'instructor del Tom Cruise de Top Gun mentre feia una prova. No sé, cada setmana hi ha morts amb avionetes.
Sí que és un món molt xulo i molt atractiu, però jo recomano a la gent que no s'hi fiqui. Ho sento molt per les escoles de vol, perquè cada cop que dic això sé que se'm llançaran a sobre. No et fan firmar un paper dient-te que amb això, en qualsevol moment, et pots matar. El primer que et diuen és que això és el món més segur. Sí, l’aviació comercial potser sí que ho és, però l'aviació ultralleugera no. I crec que és massa fàcil, entre cometes, obtenir el carnet de pilot d'ultralleugers. Has d'estudiar, hi ha una teoria, i la pràctica és per saber volar. Sí, surts sabent volar, però no estàs preparat per segons quines condicions, segons quin clima o segons quines maniobres.
Crec que és un món molt insegur, i jo no puc transmetre una altra cosa a la gent que s’ho planteja. De fet, hi ha molta gent que m'ha escrit després de veure això, dient que estaven aprenent a volar i que ho han deixat. Alguns tenien una avioneta i l’han venut, i jo m’alegro cada vegada que algú deixa de volar perquè penso que potser li he salvat la vida.
Malgrat les advertències, sembla que cada vegada són més les escoles que ofereixen cursos per pilotar-les.
És clar, al final són diners. Les escoles el que volen és vendre hores de vol, vendre paquets per examinar-te i vendre avions, de manera que, quan t'acabis d'examinar, et compris una avioneta. La gent que està en aquest sector, que es guanya la vida amb això, lògicament quan dic aquestes coses se'm tiren tots a sobre per què estic atacant el seu pa.
Ho sento molt, però jo miro per la seguretat de la gent. Crec que hi hauria d'haver menys escoles i que aquestes tinguessin instructors molt ben formats. Hauria de ser molt més car i molt més difícil. Perquè al final, si mires el preu d'una hora de vol, pràcticament qualsevol persona s'ho pot permetre amb temps i ganes. I no és normal que sigui tan fàcil accedir a volar, quan és una cosa tan perillosa.
Tot i tenir la llicència de pilot, ha declarat en diverses ocasions que no tornarà a volar. És així?
L'endemà mateix de l'accident vaig prendre aquesta decisió i ho vaig tenir claríssim. Perquè és tan fort l'accident, és una cosa que veus que ha sigut un miracle sobreviure. Hi ha unes pèrdues per part de la meva vida que em va costar acceptar. La pròpia decisió de deixar de volar, al principi, em va costar acceptar-la perquè era la meva passió en aquell moment. Feia poc que volava. Descobreixes un món molt maco, quan veus el món des de dalt, la llibertat que et dona. És una cosa molt xula. I bé, has de renunciar a una passió, però gràcies a Déu la vida té moltes altres coses a oferir.
Després també ho hem parlat amb l'Alba i ella ho veu igual que jo. I algun cop encara mirem vídeos que havíem fet: "Hòstia, que xulo, eh?" Però quan ho parlem, no tornaria a volar. Hi ha gent que em diu: "Per això, el trauma s’ha d’afrontar, torna a volar." Però no, quan has viscut el que hem viscut no. No em val la pena. Al final, també l'aviació era un mitjà per viatjar, per desplaçar-te. Ho puc fer amb cotxe, no? I els cotxes també m’agraden molt. Jo prefereixo no posar més en risc la nostra vida i viatjar de forma més segura.
