ORDINO
- Pioner Albert Adellach, el bander buner. Foto: EL PERIÒDIC
El país de la buna no tenia buners. Una marrada col.lossal que ara fa tres temporades es van proposar resoldre Os Gaiteros. Al 2008 van debutar a Ordino, i aquest agost tornen reconvertits en Galàndorum. La banda que salva l’honor buner d’Andorra l’integren Albert Adellach, Mario García i Rafael Fernández, a la gaita; Josep Iglesias, al tambor; Josep Villamayor, al bombo, i Sònia Abad, a l’acordió.
–L’existència d’un grup de gaiters a Andorra és notícia. ¿Com s’ho explica, si tenim Trobada i tenim fins i tot llegenda?
–Ho hem de veure en el seu context: també a Catalunya es va perdre durant molt de temps la tradició de la gaita. Encara avui és un instrument molt minoritari. És lògic que a Andorra també se’n perdés la pista.
–¿Com i quan sorgeix Galandòrum?
–A la Casa de Galícia hi va haver una banda incipient, procedent del grup folklòric Xente Nova. No hi va haver renovació generacional, i allò es va acabar. Fins que ara fa tres temporades ens hi vam tornar a posar. La idea és incorporar violí, pandereta i flauta per ampliar repertori. I des d’aquí animem els gaiters que hi ha al país –que n’hi ha– que s’hi apuntin.
–¿Com va descobrir els encants de la buna?
–És curiós: havia vingut a la Trobada però no m’havia despertat cap passió incontrolable. En canvi, l’estiu del 2002, en un viatge a Galícia, vam coincidir amb el festival d’Ortigueira i per mi va ser com caure del cavall. Aquell so era fascinant. Però no va passar d’aquí. Fins que al cap de dos anys, i per sorpresa meva, la meva dona em va regalar una gaita. ¡Una autèntica Seivane! I m’hi vaig posar. Amb un petit detall: per començar, no sabia música; i per acabar, a Andorra no coneixia ningú que me’n pogués ensenyar.
–Doncs ara m’explicarà com s’ho va fer per arribar fins aquí.
–No tenir solfa no és cap impediment: a Galícia, antigament, s’aprenia a tocar la gaita mirant els grans com ho feien. Per imitació. Jo he tingut la sort que m’he pogut ajudar de programes informàtics que llegeixen partitures i practicant amb la flauta, que té la mateixa digitació. Amb el temps n’acabes sabent una mica, però continuo tocant d’oïda, a l’antiga.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
