ESCALDES-ENGORDANY
- La lluna Els primers passos de Romancero gitano, dijous. Foto: TONY LARA
La sala del Prat del Roure no podia fer més bona fila. Hi va haver cua per entrar, es van esgotar totes les entrades i, fins i tot, es va comptar amb la presència de les autoritats governamentals: un ple absolut. S’havia format molta expectació entorn de Cristina Hoyos i la producció Romancero gitano, en què el Ballet Flamenc d’Andalusia interpreta alguns dels poemes de Federico García Lorca. La companyia andalusa va oferir un recital de dansa. Especialment encertats van ser els intèrprets de les peces Romance de la luna, luna, Preciosa y el aire, La monja gitana i Romance de la guardia civil española. Els artistes van executar les coreografies de forma magistral. A part dels moviments obvis de coordinació amb la música, la majoria de ballarins van demostrar gran versatilitat en el control del cos en compassos gens descomptats. A més, totes les figues de dalt de l’escenari van demostrar tenir el do de la musicalitat. La base clàssica es va fer evident, sobretot, en piruetes i marcatge de figures, però també s’agraïen les aportacions de modernisme. La companyia va demostrar un domini extraordinari a l’hora de dominar les creacions grupals. També va ser un encert enllaçar les coreografies amb la petita tornada de Verde que te quiero verde i, malgrat no poder muntar tots els elements del decorat, la mostra d’Escaldes va donar molt bon resultat.
D’altra banda, però, l’espectacle es va fer una mica llarg. Pràcticament dues hores de flamenc realment van costar una mica de digerir. D’entrada, els cantaores –malgrat que siguin indissolubles del flamenc– eren massa estridents. En les composicions suaus i el maneig de la guitarra resultaven realment harmoniosos, però la interpretació de la passió amb la veu podia acabar cansant. En algunes peces la coreografia era bastant previsible i, malgrat que arrenquessin els aplaudiments del públic, algunes parts dels solistes tiraven massa al flamenc tradicional. Els solistes van posar en evidència la seva destresa, però era en les coreografies grupals on es veia clarament el nivell del grup. A més, els cinc minuts d’interpretació de Cristina Hoyos van defraudar part del respectable. De tota manera, els encerts del Ballet Flamenc van equilibrar la balança de la decepció de veure la poca implicació a dalt de l’escenari de Hoyos.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
