- A l’obrador on ha cuinat la novel·la, tot just acabada de sortir del forn Foto: TONY LARA
Novel·lista. Publica “obre els ulls i desperta”, una intriga filosòfica ambientada a la Pisa del XVII, amb Galileu, el cardenal Bellarmino, el papa Urbà VIII i Tolino, l’esguerrat.
–Deixi que li digui una vegada pel nom: Albert, ¿de què és vostè el salvador?
–De res, tret de mi mateix. I encara.
–¿Ni de la novel·la històrica a la catalana?
–Has dit salvador. De la novel·la històrica –ho diu el crític Ramon Ventura– en sóc en tot cas el revitalitzador.
–Modèstia a part.
–No crec en la modèstia, una virtut absurda. O ets o no ets, però tant si ets i dius que no ets, com si no ets i dius que ets, pringues.
–Ha tastat el gènere històric, el negre i el d’anticipació. ¿Per a quan una novel·la seriosa?
–¿I què és una novel·la seriosa? Per mi, és seriós tot el que pretén dir coses. I jo ho pretenc.
–¿I què ens intenta dir amb Obre els ulls i desperta?
–Que no tot allò que ens volen vendre és veritat. I que hi ha altres dimensions, a part de les tres que tots coneixem.
–Ai, ai, que l’acabarem veient a Cuarto Milenio…
–No l’he vist mai, tot i que me n’han parlat. ¿Qui ho sap? Potser un dia em truquen i hi vaig. ¿Per què no?
–Un esguerrat, un monjo dolentíssim, un altre de molt savi i una disputa teològica. Qualsevol semblança amb El nom de la rosa, ¿ pura coincidència?
–Absolutament. No tenen res a veure. És una altra història.
–Vostè ho deu saber: ¿hi ha algun Tolino, en la política andorrana?
–De Tolinos n’hi ha cabassos. A la política i a fora de la política. Atenció, però, perquè aquest individu físicament tarat reflecteix en el fons les nostres tares interiors: som intel·lectualment esguerrats, i de mica en mica ens anem curant. I quan et cures de totes les tares és quan deixes la política.
–No fa tant no ho veia precisament així.
–He deixat de creure en les ideologies, que només miren de fer en l’àmbit de la raó exactament el mateix que les religions en el món de l’esperit.
–Ens ho expliqui, sisplau.
–Primer, t’atrapen, et fan seu; després et convencen que només elles tenen la veritat i que els altres estan per tant equivocats; i finalment, si goses qüestionar el dogma o abandonar el ramat, et titllen de traïdor.
–Vaja, que no votarà, el 4-D.
–Votaré, sí. Però no la ideologia, sinó la persona. Són les persones les que fan que això rutlli. Quan el partit se sotmet cegament a un cap que diu el que s’ha de fer, tot s’enfonsa.
–¿Ho diu per algun polític (o política) en concret, i no assenyalo ningú?
–Aquest diagnòstic és vàlid tant a Andorra com fora d’Andorra. Amb l’agreujant que aquí hem fet una mala fotocòpia de les pitjors maneres de fer política dels nostres veïns.
–Està llançat. Així que li ho demano: la débacle del PS, ¿la veia venir?
–No es veia venir res. Les coses són dinàmiques, també en política, i qui pretén ser profeta s’equivoca. Sempre.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
