- Núria Comes traça a L’home de Tor’ una aproximació a la vida de Jordi Riba, protagonista de la dramàtica i sagnant història del poble pallarès a l’últim quart del segle XX H L’església també s’apunta al plet per la muntanya
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Jordi Riba, el Palanca, l’últim supervivent de TOR Foto: EDUARD COMELLAS
Posin-se el cinturó de seguretat. O encara millor, l’armilla antibales. Perquè tornem a Tor. Ja saben, el de la muntanya maleïda, el feu de dos antagonistes proteics –Josep Montané, lo ros de Sansa, i Jordi Riba, el Palanca–, el remot poble pallarès doblement sacsejat per la tragèdia: al juliol del 1980, quan dos sequaços del Palanca van ser morts a trets per guardaespatlles de Sansa; i al juliol del 1995, quan el mateix Montané va aparèixer mort a l’interior de casa Sansa, amb el crani rebentat i un filferro al voltant del coll. Glups. Un crim, aquest segon, que tres lustres després continua impune.
Aquests són els fets pelats pels quals Tor va ingressar amb tots els honors i per la porta gran a la història de la crònica negra catalana. I ni que sigui indirectament, també de l’andorrana: en primer lloc, perquè el camí que uneix el poble amb el cap del port de Cabús –i que, per tant, connecta amb Andorra– va ser durant molts anys una autèntica dèria per a Sansa; i sobretot, perquè una vegada construït l’enllaç pel costat andorrà –al 1978, una carretera asfaltada de set metres d’amplada, en contrast amb la precària pista forestal en què va quedar del costat espanyol– allò es va convertir en una autèntica autopista amb els contrabandistes com a beneficiaris principals…
Però si Sansa i, sobretot, el Palanca tornen a estar d’actualitat és per la recentíssima publicació de L’home de Tor (Pagès), aproximació a la novel·lesca vida de Jordi Riba, el Palanca, escrita a quatre mans amb la pallaresa Núria Comes. Atenció, perquè l’autora juga amb dos avantatges: primer de tot, l’accés al protagonista, amb qui l’uneix la mútua passió pel bestiar –el Palanca s’ha dedicat de sempre a la ria de vacalls, i Comes regenta a Alins una explotació equina. A més, el pare de l’autora va treballar als anys 60 per a Sansa en l’obertura de la pista que mena al port de Cabús. Informació de primeríssima mà, per tant, per elaborar el retrat dels que defineix com «els dos màxims protagonistes de la història de Tor durant el segle XX».
Aquest coneixement directe, quasi íntim, és el que diferencia L’home de Tor de l’altra gran aproximació literària als fets de Tor: Tretze cases i tres morts, del periodista lleidatà Carles Porta, que recreava la crònica negra del poble en clau documental i que al 2006 es va convertir en una bomba editorial. «Em va enganxar, com a tants lectors. Però me’l prenc més com una novel·la d’intriga que no pas com una crònica realista. En la meva opinió, peca d’una visió simplista: la de qui arriba de fora, parla amb uns i altres i reprodueix el que li han dit. No intenta lligar caps ni explicar per què va passar tot allò».
¿Per què a Tor?
La pregunta és en aquest punt òbvia: ¿per què Tor, precisament Tor, es va convertir en escenari de tres assassinats –més altres dues morts més o menys accidentals que Comes ressenya al final del seu llibre? La tesi de l’autora és singularment atractiva: no ens trobem davant d’un truculent drama ruralista de l’estil de Laura, Solitud o La punyalada –per citar només dues cèl·lebres novel·les naturalistes– sinó de d’un argument pròxim a la tragèdia grega. Ho resumeix l’antropòleg Pau Comes al pròleg del llibre: «No es tracta de destins individuals sinó col·lectius. La grandesa d’aquests personatges rau en el fet que, malgrat que tots els auguris els són desfavorables, són capaços d’anar a la batalla i d’enfrontar-se a una immensa força tel·lúrica que és el seu destí».
La tesi dels Comes –de Núria i de Pau– és que Sansa i el Palanca no actuen moguts per interessos, odis, dèries o fins i tot patologies individuals, sinó que responen a un conjunt de factors geogràfics, econòmics, socials i culturals, aquestes forces tel·lúriques a les quals no poden escapar i que finalment els emparenten abans amb Aquil·les, Ul·lisses i Agamèmnon que no pas amb els personatges de Víctor Català, Miquel Llor i Joaquim Vayreda. Per a l’autora, Montané i el Riba són el producte final de segles d’història col·lectiva: els últims representants de dues llarguíssimes nissaggues –Casa Sansa i Casa Palanques– que es remunten al segle XVI, les dues cases més bones del poble, enfrontades en un antagonisme secular i que es perpetuarà a la Societat de copropietaris constituïda al segle XIX per a l’explotació col·lectiva de les 4.800 hectàrees de la muntanya de Tor. No deixa de ser una paradoxa que aquests dos herois tràgics els descrigui l’autora com a dos caràcters «igual de forts, igual de fatxendes, igual de sorruts i igual de seductors, quan volien. Eren pràcticament clavats».
Amb l’església hem topat
Aquí rau potser, aventura, una de les claus de l’odi que es professaven Sansa i el Palanca, que a més encarnaven –probablement sense ser-ne conscients–dues maneres diametralment oposades de fer front a la modernitat: el primer, somiant a unir Tor amb la frontera andorrana i a aixecar a la muntanya unes pistes d’esquí que aportessin al poble la mateixa prosperitat que veia a l’altra banda de la frontera, a la veïna estació de Pal; el Palanca, aferrat a les explotacions tradicionals –extracció de llenya, pastures i el bestiar. I les altres onze famílies copropietàries, aliant-se amb l’un o amb l’altre segons bufava el vent –o les expectatives de fer algun caleró. Un dels episodis més sorprenents que Coma registra a L’home de Tor és que als anys 60 els futurs enemics reconsagrats van unir-se en una efímera aventura comercial: Sansa i el Palanca van adquirir a mitges una màquina de dallar que llogaven de fira en fira. La so cietat es va dissoldre perquè Sansa –diu el Palanca, és clar– «la màniga la tinive molt ampla, sobretot quan los gastos anaven a mitges, i a la tercera fira ja mos havim gastat més del que valive la màquina». ¿Quan s’origina la rivalita entre aquests dos homes, una rivalitat que arribarà a ser quasi llegendària? Segons el Palanca, «quan lo Pepe [és a dir, Sansa] es va veure hereu va començar a liar-la». Ho diu perquè Sansa –el quart de set germans– no havia de ser l’hereu.
També hi va tenir molt a veure Ruben Castanyer, promotor immobiliari provinent d’Andorra i apadrinat per inversors britànics amb qui Sansa somiava tirar endavant l’estació d’esquí, la gallina dels ous d’or. Aquella quimera es va acabar amb les morts del 1980. Encara n’hi hauria una tercera, al 1995: la de Sansa, digne colofó de la història. En les converses amb l’autora, Riba es va negar sistemàticament a evocar l’episodi de la mort del seu rival. L’únic que en va treure és la convicció ell hauria sigut la tercera víctima dels fets del 1980. ¿I com està al 2011 el plet per la muntanya? El maig del 2005 –deu anys després de la mort de Sansa– el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictaminava que la propietat pertany als hereus dels condueños originals. Amb l’afegit, atenció, ¡de l’església!, que reclama la seva posició en virtut d’una clàusula del contracte original de la Societat que li reconeixia al rector de Tor certs drets mentre hi residís. I sembla que acaben de restaurar la rectoria…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
