El director de la Fundació Ramon Llull, Vicenç Villatoro, es va esforçar amb l’entusiasme marca de la casa a vendre l’artefacte que li toca capitanejar i aquesta bateria de premis que s’estrenaven ahir i que constitueixen tota l’activitat coneguda de la Fundació. Tota. Feina d’altra banda absolutament inútil, la de Villatoro, perquè predicava davant d’un públic entregat a la causa: polítics, alts càrrecs, guardonats, familiars i personal de protocol –que cobren per aplaudir– més un que passava per la casa d’Areny-Plandolit i –atenció– el fantasma de la Sumpta, que vigilava com a bona mestressa que els convidats no se n’enduguessin res. Ah, sí: i periodistes, que semblava que feien ahir nosa. Però no veníem a parlar d’això sinó de l’absoluta desconnexió dels premis Ramon Llull de la societat que els (co)patrocina. L’andorrana, vaja, que va assistir (!) amb indiferència olímpica a la cita d’ahir, per moments convertida en un acte d’exaltació patriòtica (catalana). El sermó de Villatoro justificant la idoneïtat dels guardons denota precisament que ningú no ho tenia gaire clar, i el ministre Esteve va apel·lar a la retòrica més suada: que en un món globalitzat «cal potenciar el que ens distingeix», que la llengua i la cultura «són al centre de la nostra identitat» i que la Fundació existeix precisament per «prestigiar-les» i «projectar-les» a l’exterior. Però si per això ja tenim el Carlemany, el Fiter i Rossell, la Biennal… ¿Calia, inventar-se els Ramon Llull internacionals? Per a Villatoro, Esteve i el centenar d’assistents ahir a la cerimònia, sí. La resta dels 70.000 habitants d’aquest país, ni saben ni contesten. Facin la prova i m’ho diuen.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
