- La Generalitat restaura una butlla en papir del papa Silvestre II datada el 1001 i considerada un dels documents fundacionals del Principat
- Es presenta el 14 de desembre a la catedral de la Seu
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- El document sencer, que fa 2,70 metres de llarg i que inicialment s’enrotllava. A la galeria, el fragment superior de la butlla en papir. Foto: EL PERIÒDIC
Un es pensava que els papirs eren cosa sobretot de Nefertiti, Ramses, Hatsehpsut i companyia. Doncs sí, però no. O no només. Resulta que fins ben entrat el segle XIV els papes de Roma van conservar el curiós costum d’expendre les pontifícies butlles en rotlles de papir. I en llatí, naturalment. Per allò del prestigi –es veu que el papir era un suport només a l’abast dels potentats– i perquè quedava fi. Que fardava, vaja. I ves per on: una d’aquestes butlles –document que confirmava la propietat d’abats, bisbes i comtes sobre terres fins poc abans en mans dels sarraïns– es conserva a l’Arxiu Capitular de la Seu. Normal, si tenim en compte que va ser el bisbe Sal·la d’Urgell qui el 1001 –abans d’ahir, com qui diu– va tenir l’ocurrència de plantar-se a Roma i demanar-li al papa Silvestre II –es veu que eren amics: s’havien fet col·legues a l’scriptorium de Ripoll– la butlla d’aquí al costat. Una peça excepcional, firmada pel mateix papa i datada el maig del 1001, que fa 270 centímetres d’alt per 72 d’ample –és una de les més grans que es conserven–, perquè només n’han subsistit una desena de similars a Catalunya i 25 tot el món –¡el papir!– i que, pel que fa al Principat, constitueix segons els historiadors un dels documents «fundacionals» de l’andorranitat: Silvestre II li confirma a Sal·la les possessions del bisbat d’Urgell, incloses les que tenia Runer amunt: ¡nosaltres!
Però si en parlem avui i aquí és perquè el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya l’acaba de tornar a casa seva, l’Arxiu Capitular de la Seu, després de sotmetre-la a un lífting integral que ha deixat la butlla amb l’estupend aspecte que lluirà en endavant. La reaparició oficial de la criatura tindrà lloc el 14 de desembre a la mateixa catedral, i coincidint amb la presentació a la Seu del programa de conservació i difusió del patrimoni diocesà Catalonia Sacra. A partir d’aleshores s’exhibirà al Museu Diocesà. La butlla va arribar al Centre de Restauració en un estat de conservació «deficient». I això que al segle XX havia passat dues vegades per les mans dels especialistes: el 1926, als tallers de la Biblioteca Apostòlica Vaticana; el 1976, al Centre de Restauració de Llibres de Madrid. Amb poca traça, pel que es veu: el papir presentava un rosari d’arrugues i taques, així un aspecte ressec i grogós, fibres trencades i esfilagarsades, i forats i galeries causats pels insectes. Per acabar-ho d’arreglar, hi faltava –i encara hi falta– la part inferior, just on anava la firma i la data. Un panorama.
La intervenció va consistir en la neteja de la brutícia superficial –restes d’insectes dipositats en l’últim mil·lenni: ¿s’imaginen una poteta d’aranya romànica?–, el tractament de les taques per minimitzar l’impacte visual, la consolidació dels pedaços de papir despresos i l’aplanament de les arrugues de deu segles a la intempèrie. El resultat, ja ho veuen: imagini el lector com estava abans de passar per cal metge. Pel que fa al contingut, tampoc és que Silvestre estigués aquell dia de maig del 1001 gaire xerraire: són en total 38 línies de text, separades per un molt generós espai interlineal de 7 centímetres. Es veu que li sobrava papir. A banda de la nostra, es conserven una desena més de butlles en aquest suport a Girona, Vic i Barcelona, i la resta, fins arribar a 25, a París, Ravenna, Amiens, Roma, Berlín, Dijon, Bèrgam, Perpinyà, Hannover i Puy.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
