LA MASSANA
- Maria Bosom i Joel Pla, els dos únics actors d’Obaga Foto: EL PERIÒDIC
ACTOR D'”OBAGA”. FUNDADOR DE TORB TEATRE.
Ja és aquí: Obaga, l’adaptació teatral de la novel·la que va catapultar Albert Villaró a l’Olimp literari. La primera (i de moment, única) producció de l’Escena Nacional per a aquest curs, amb Ester Nadal a la direcció, Lluís Cartes a la banda sonora, i Joel Pla i Maria Bosom –fundadors de Torb Teatre– a l’escenari. L’aventura dramàtica del Tomàs, la Rosa, la Magalí, el Torebruno, el Lalín i la resta de fauna que pul·lula per Somorra i rodalies va arrencar el juny a la Seu i ja ha col·locat una quinzena de bolos, amb parada a la nau Ivanow de Barcelona. El 20 i el 21 d’octubre tornen a la Seu, i l’11 de novembre ho proven a Terrassa. I ja pensen en la una pròxima incursió: ni més ni menys que el periple de Florenci Pla, la Pastora: ¡el maquis hermafrodita! Però no ens avancem: ara toca Obaga, demà a les Fontetes.
–Que ningú no s’esperi una versió literal, no tan sols aproximada de la novel·la.
–Exactament. Expliquem la mateix la història, és clar, però l’hem destil·lat per reduir-la a l’essència. Per Obaga hi pul·lulen una munió de personatges, i transcorre en multitud d’escenaris diferents… Pretendre traslladar aquesta riquesa a l’escenari és impossible. Així que ens hem quedat amb l’essencial.
–Espero que tampoc ens encolomin una lectura dramatitzada…
–¡Nooo! Res de faristols. És teatre de text, amb dramatúrgia i tots els ets i uts.
–Cada actor es posa en la pell d’uns quants personatges, m’imagino.
–Correcte. I el que fem és resoldre les limitacions amb imaginació: els paisatges els recreem amb la il·luminació, i la música en directe ens serveix per traslladar-nos d’un lloc en un altre.
–¿Difícil de seguir?
–En absolut. Teníem clar des del principi que el principal destinatari havia de ser el públic del Pirineu, un lloc en què desgraciadament tenim escassos espais teatrals i en què, per tant, hi ha poc costum d’anar al teatre. Així hem concebut un muntatge molt, molt assequible.
–Posem-li etiqueta: ¿comèdia? ¿Drama? ¿Sainet?
–La història que Obaga explica podria ser molt dura –i de fet ho és: amors i desamors, decisions vitals i al límit amb el contraban i la màfia gallega com a teló de fons– però hem mantingut el to irònic tan propi de Villaró, i a la vegada tan pirinenc: frega la tragèdia, però l’espectador acaba rient.
–¿Per què val la pena pujar demà a les Fontetes a veure aquesta Obaga?
–És la primera producció de Torb Teatre, que és a la vegada la primera companyia professional de l’Alt Pirineu. Està molt bé tot el que es fa en l’àmbit aficionat, però en el professional teníem fins ara un buit enorme…
–…que s’han proposat omplir.
–Així és. Que un grup professional aixequi una obra que parli d’Andorra/Somorra, amb actors del Pirineu, producció del Pirineu i diners del Pirineu, i que a més es representa aquí… Crec francament que són prou al·licients per acostar-se a la Massana. I està malament que ho digui jo, però és que a més Obaga està molt ben feta: una hora que es passa volant, que deixa un molt bon regust i que revela una part de la nostra societat que habitualment queda a l’ombra.
–¿No és una mica provincià, això de pensar que només la gent del Pirineu pot parlar amb coneixement de causa, sense tòpics ni prejudicis, de les coses que ocorren al Pirineu?
–La realitat és tossuda, i el món comarques s’ha vist habitualment des d’una determinada perspectiva. Per exemple: quan TV3 s’ha intentat aproximar a la diguem-ne realitat de les terres de Lleida li han sortit coses com ara Lo Cartanyà.
–Perdoni: ¿i?
–Una paròdia.
–Ara hi ha Gran Nord. ¿Tampoc?
–-Precisament: fixeu-vos en els personatges que hi ensenyen la poteta. És que fan por, de tan bestiotes com arriben a ser. I això en una sèrie que pretén passar per realista.
–¿Conclusió?
–Que des de fora es poden fer coses ben dignes parlant del nostre món pirinenc. És clar que sí. Però la realitat és que no s’ha fet. I per això ens hi hem posat nosaltres.
–Nadal deia el maig que Obaga seria un espectacle –glups– de creació. ¿Ens endossaran una cosa espessa, només apta per a teiatrerus?
–Al contrari. Repeteixo: la intenció és portar Obaga a llocs on la gent no està acostumada a veure teatre. Estigui tothom tranquil que s’entén perfectament. La història que expliquem és tan senzilla com això: un home que es troba en un embolic i que mira de sortir-se’n amb els mínims mals possibles.
–Pretenien fer teatre professional des de comarques. Fem un primer balanç: ¿se n’han sortit?
–Ens n’hem sortit, però hem suat la cansalada. D’una banda ens hem trobat certes facilitats, perquè com que és un terreny verge hem obtingut molts suports. Però de l’altra és molt difícil vendre un producte com és el teatre en un lloc on no sembla que n’hi hagi necessitat. Però els resultats són òptims: una quinzena de bolos en tres mesos, al Pirineu, Barcelona, França i Andorra. A una mitjana de cent espectadors per funció… no està malament.
–En absolut. I perquè Obaga sigui econòmicament rendible, ¿quantes funcions haurien de fer?
–-Amb les aportacions del micromecenatge privat, la coproducció de l’Escena Nacional i una subvenció de la generalitat que ens acaben de confirmar, ja hem cobert despeses. I la intenció és que aquest Obaga tingui tres temporades de vida. Si podem arribar a les 50 representacions, ho farem.
–El 2013, ¿els veurem a la Temporada de teatre conjunta?
–Ho esperem.
–Ja que en parlem, ¿què li sembla aquesta decantació oberta de la Temporada pel teatre comercial i pels noms més populars?
–Tampoc no ens en podem queixar, del cartell d’aquest any: Incendis és comercial, si es vol, però d’una qualitat inqüestionable. En fi, que a Andorra hi ha teatres amb molt d’aforament, i suposo que cal omplir-los.
–Però és que cada any ens porten Joan Pera. ¡Cada any!
–M’imagino que els programadors saben molt bé a quines obres va, el públic. Personalment, crec que una mica de risc sí que és exigible. S’ha de provar amb obres i noms menys evidents. A veure què passa. El risc és saludable. Però la posició dels programadors no és fàcil perquè al darrere hi tenen els que hi posen els diners que el que volen és omplir.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
