- El sempitern Joan Pera, l’últim de Líquid Dansa i ‘Incendis’, sensació catalana del 2011, ganxos del cartell
A . L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA
- “VIOLINES Y TROMPETAS”. El 22 de novembre a les 22 hores a l’auditori Claror de Sant Julià de Lòria. Foto: EL PERIÒDIC
La Temporada de Teatre conjunta s’ha convertit en un cartell rutinari, absolutament previsible, que repeteix any sí, any també els mateixos noms i les mateixes cares, amb variants mínimes, purament testimonials. Quina llàstima. Els programadors s’excusen en les directrius polítiques; i els que manen apel·len a les vaques magres i la necessitat de justificar la inversió omplint platees al preu que sigui. El resultat el tenen aquí baix: una programació clònica, com si ens haguéssim quedat enganxats en un bucle temporal que va començar posem fa un lustre i que ara com ara no sembla tenir final.
Si creuen que exagerem, mirin, mirin: des del sempitern Joan Pera, que torna al Claror –casa seva, ja saben– amb l’últim vodevil, Violines y trompetas, i repetint per si algú ho dubtav, amb Lloll Bertran, fins a Quim Masferrer –el que en queda de Teatre de Guerrilla, vaja– i l’inclassificable Albert Pla, el nen terrible de la cançó catalana, ara tocat per la dèria gitana i amb la companyia del guitarrista Diego Cortés. Tots dos desfilaran pel Centre de Congressos i els han de sonar, segur que sí, perquè tot dos són repetidors: el primer va passar per la capital dues temporades enrere i amb El xarlatan; el segon, el 2009 amb La diferencia. Que ara tornin amb els últims espectacles (Temps i Tenemos un problema, respectivament) no pot ocultar la pregunta òbvia: ¿és possible que l’escena catalana no doni per a més, que no quedi altra opció que repetir artistes cada dues o tres temporades? Si hem de jutjar per la cartellera de la Temporada, i per molt que sembli mentida, així és.
Perquè no hi falti de res, hi ha fins i tot la consabuda obra hard per tranquilitzar consciències i com a coartada més o menys teiatrera: aquest és el paper d’Incendis, adaptació d’un drama èpic i amb regust clàssic –el director de Cultura lauredià, Jordi González de Alaiza, va posar l’autor, el canadenc Wajdi Mouawad, a l’altura de Sòfocles i de Shakespeare– que va arrasar el 2009 en l’estrena a França i que l’any passat va ser la sensació de la temporada als escenaris catalans. Oriol Broggi dirigeix un repartiment d’altura –amb Clara Segura i Julio Manrique al capdavant– i atenció a la durada maratoniana: tres hores i mitja amb entreacte inclòs.
I per acabar, la torna nacional, aquesta Temporada per partida doble: els reglamentaris Pastorets lauredians, amb direcció –com l’any passat– del tàndem Irina Robles/Alfons Casal, i ¿P de què?, l’últim muntatge de la companyia Líquid Dansa, que també repeteix direcció –Sergi Valllès, com a Això és cony/a– i que incorpora per primera vegada un ballarí –Daniel Martín– amb el repte major d’omplir el Centre de Congressos les dues funcions programades. En descàrrec dels programadors, val a dir que aquest curs i sense que serveixi de precedent brillen per la seva absència les estrelle(te)s del firmament televisiu català. Els Joel Joan, Emma Vilarasau i Ramon Madaula de torn, que tantes nits de glòria han donat a la Temporada. Però si els han trobat a faltar no es preocupin, que tornaran. Això, segur.
Recapitulem: tres dels quatre títols catalans del cartell de la 41a Temporada corresponen o bé a muntatges estrictament comercials, o bé a artistes que han desfilat repetidament pels nostres escenaris, o bé les dues coses a la vegada. Nul risc, cap nom nou, i la desagradable sensació que es programa amb el pilot automàtic. De pura rutina. ¿És aquesta la fiunció del teatre pagat amb diners públics? ¿De veritat?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
