Mireia Rodríguez és una psicòloga fundadora de @psicoand, un espai d’Instagram on divulga continguts psicològics a través de contes, i autora del llibre ‘Cómo dejar de ser una buena niña’, on tracta el síndrome de la nena bona i de com detectar i saber gestionar aquest.
–Què la va motivar a escriure el llibre?
–Em vaig proposar escriure aquest llibre, que va una mica amb la temàtica del que parlo a les escoles socials. Quan m’ho van suggerir, vaig pensar que era una oportunitat molt bonica i que sempre he tingut la il·lusió d’escriure un llibre. De més petita em feia més il·lusió escriure de fantasia, però he pogut barrejar el meu gust pels llibres amb la meva feina és com el combo perfecte.
–Quin és l’enfocament psicològic?
–La meva visió terapèutica és integrativa, que té molt a veure amb conèixer la història dels pacients i el com s’han vinculat des que són petits, el tema de l’aferrament. La visió és integrativa en el sentit de tenir en compte les emocions i també el cos, perquè el cos moltes vegades és oblidat en la teràpia i té molta relació amb les emocions, amb el que no expressem. Aleshores, el llibre està una mica enfocat des d’aquest punt de vista. I el que ens trobem és el perfil de nena bona, que normalment dins de la psicologia es diu el síndrome de la noia bona. Al final, és una forma de relacionar-te amb el món on has censurat molt el que senties, el que et feia bé, el que volies expressar, les teves necessitats i els teus anhels, només per seguir el que s’esperava de tu. Va una mica per aquest camí.
–També li dona el nom a la seva obra per trencar amb aquest. Com es produeix aquest síndrome?
–Està vinculat amb les primeres figures amb les quals has interactuat i també una mica de com has anat interactuant amb el món, i si d’alguna manera t’han mirat de manera incondicional. Una mirada incondicional és que, tal com ets, t’estic acceptant, i una mirada condicional seria que, quan et portes bé, és quan t’estic fent cas. Sinó d’alguna manera t’estic rebutjant, i aleshores aprens que si et portes bé és quan el papa o la mama estan atents a tu, una mica això. També pot venir d’experiències posteriors on has après que se t’estima quan fas el que s’espera de tu o quan no molestes. Això també a les dones els ha influenciat molt una mica per la societat.
–És a dir, per ser digne d’atenció i per poder complir amb certes necessitats socials, has d’acomplir certs requisits del l’entorn?
–Exacte. Tot i que, per exemple, en el cas dels pares, no ho fan a propòsit perquè vulguin tenir una ‘nena robot’, com aquell qui diu. Però moltes vegades et trobes amb famílies on els pares ja tenen suficients coses al cap que no han gestionat i poden no donar l’atenció que requereix a la nena, o el que sigui. El llibre no està fet per jutjar com s’ha criat a un infant.
–No és una crítica, sinó que el llibre explica com poder arribar a resoldre millor i progressar amb aquest síndrome.
–El llibre explica com adonar-te de tot això. I després, segons va avançant, es fa una mirada al passat per veure tots aquests patrons familiars i funcionals, però en cap moment es pretén jutjar la criança dels pares ni voler canviar res del passat que ja no es pot canviar. Més aviat, el llibre vol donar-te a conèixer com ha funcionat tot això. A més, també es fa una mirada al present per veure com actualment et relaciones i veure que potser sí que estas seguint aquests patrons a l’actualitat que venen derivats de tot aquest passat. I després, una mirada al futur, que aquí ja parlo d’estratègies i exemples per, de cara al futur, dir que vull deixar de ser la nena bona que deixa de parlar quan vol dir alguna cosa per no molestar i que no posa límits.
