CANILLO
- Balfour a la seva botiga, amb la taula que va fer servir a l’anunci Foto: TONY LARA
‘SURFER’ I PROTAGONISTA DE L’ANUNCI DE LA CAMPANYA D’ANDORRA TURISME
Si encara no l’han vist, ja estan tardant. Vagin a Youtube i posin a la cerca Andorra, és una altra història, l’eslògan de la campanya promocional que ha preparat Andorra Turisme per aquest hivern. Durant un minut, presenciaran un anunci fascinant, a un ritme frenètic, imatges impactants i so potent. Tot plegat per donar a conèixer la proposta andorrana durant els propers mesos. Les muntanyes, l’esquí, les terrasses a la neu, el termoludisme, el shopping… El gran protagonista d’aquesta història és Merlin Balfour, un jove andorrà (bé, ho serà properament) que ostenta una botiga a Soldeu d’snowboard, l’Slidewayz. L’snowboard és la seva passió, va arribar a ser professional, i gràcies a ella va poder filmar aquest anunci.
–Ets d’Andorra?
–Tinc família andorrana. Tot i que jo vaig venir aquí a Andorra amb quatre anys perquè la meva mare es va casar amb un andorrà. Per mi sóc andorrà, ara estic fent els tràmits per obtenir la nacionalitat. I tinc una botiga aquí, a Soldeu.
–I quan et deixa la feina, fas snowboard?
–La meva botiga està a peu de pistes. He sigut professional durant molts anys però arriba un moment en què t’has de dedicar a d’altres coses. Els sponsors no ho poden pagar tot. Però faig snowboard cada dia.
–Com va començar tot?¿Vas veure un anunci, et van trucar?
–De fet em van contactar per diverses vies. Jo em dedico a l’snowboard i buscaven aquest perfil de persona. Em van trucar per diverses bandes i també em van contactar per Whatsapp. El càsting estava aquí mateix, a les oficines del Tarter. Per mi era molt fàcil anar-hi. Va venir gent de fora i tot.
–Què vas haver de fer al càsting?
–Em van fer una petita entrevista, unes fotografies. Després uns salts, passar per unes baranes… Per comprovar que tenia el nivell. L’agència que preparava el càsting aquí a Andorra es va posar en contacte amb la productora Blur, que és qui ha fet l’anunci, perquè es decidissin. Em van dir que la cosa estava entre dos nois i jo. Van acabar decantant-se per mi.
–Havies fet publicitat abans?
–No. Havia fet algun curtmetratge de més petit. Perquè vaig créixer en un circ, i van venir a fer un reportatge. Després de més gran he fet moltes gravacions d’snowboard. He fet pel·lícules d’acció però que són de promoció de les marques que ens patrocinen.
–Et dediques des de sempre a l’snowboard?
–Sí, des de petit. Com tots els nens d’aquí a Andorra. Amb 14 anys vaig començar de manera més seria i ja no he parat. Fins ara, 22 anys després.
–I de més petit, vivies en un circ?
–De petit sí. El meu pare tenia un circ a França i la meva mare vivia aquí. Jo anava d’un costat a l’altre.
–Anant ara a l’espot més concretament, ets sempre tu el que apareix?
–Sí. Menys una escena que van agafar un altre noi, l’escena de Caldea. Però a tota la resta sóc jo.
–O sigui que ets el que salta de l’helicòpter i el que baixa per les baranes de l’entrada de Caldea?
–Sí, sóc jo també. Però la veritat és que més que fer snowboard, sobretot vaig fer el kamikaze. Tota la part que surt la ciutat per mi no és fer snowboard. Els plans amb neu per mi eren els normals, els fàcils, però tota la resta era molt diferent. Als plans de ciutat havia d’anar per asfalt amb una taula de rodes. No podia controlar massa perquè no dominava.
–Però hi va haver alguna situació de perill?
–Hi havia una part de risc, sí, s’ha de reconèixer.
–Per tant, les escenes més complicades per tu no van ser les de neu…
–Això mateix. Perquè a l’asfalt depenia més del material i del muntatge posterior que del meu nivell d’snowboard. A la muntanya, a la neu, és el que faig cada dia, no suposa cap problema. Però al moment que em treuen la taula d’snow i em posen a l’asfalt, estirat per cotxes, sense jo poder frenar…depenia totalment del meu entorn.
–Què portaves en asfalt? Un monopatí?
–Portava una taula d’snow amb rodaments per sota. I després hi ha una presa que faig amb monopatí, perquè no se’m veien els peus. També n’hi ha amb taula d’snow de veritat, com l’escena a l’òptica o la que baixo per les escales fins la botiga d’esports. Vaig patinant sobre el terra.
–I l’escena on baixes per les baranes de Caldea va costar?
–És amb una taula d’snow normal. No és de les que em va costar més.
–L’escena de l’interior de Caldea, per què no la vas fer tu?
–Senzillament per falta de temps. Hi havia tres dies de rodatge, s’havien de fer moltes preses. Tenien una persona preparada per si em feia mal i la van fer servir per a aquella escena.
–Quina va ser l’escena més complicada de totes?
–La que parlo, al final. Va ser la més difícil. La vam haver de repetir com quinze vegades. Perquè això de l’actuació no és el que se’m dóna millor. Fer el kamikaze sí, però actuar…
–I l’escena de l’helicòpter, va ser fà–cil?
–No va ser tan graciós com semblava. Et diuen que et tiraràs en helicòpter i penses, ¡genial! Però la realitat és que no era neu pols, era gel. Era d’hora al matí, a Arcalís estàvem a la primavera, la zona era força plana i no era tan divertit com ho esperava. Però tot va anar bé i sí que va ser una pujada d’adrenalina.
–El fet d’esquiar vestit com un executiu, et va costar?
–No em va molestar. No vaig passar ni fred ni res.
–Un cop vist l’anunci, què t’ha semblat? T’ha sorprès molt el resultat?
–Està bastant bé, m’ha agradat. I me n’estic adonant que al meu entorn també està agradant molt.
–Andorra Turisme compta fer més col·laboracions amb tu al futur?
Jo crec que és una col·laboració puntual. Però mai se sap. Ja m’agradaria fer més coses amb ells.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
