- Foto: NACHO JUÁREZ
Van arrasar a El Molino el passat estiu amb l’espectacle #DPutuCool i aquest Nadal els tornen a fitxar fins al 31 de gener: són els mítics The Chaclettes, però amb una cara nova: Xavier Palomino. El jove actor, estiuejant dels Pirineus, és una persona que atrapa: passió, força i il·lusió. El clàssic voler és poder? Ell el demostra cada dia a dalt de l’escenari.
– L’actor, neix o es fa?
– L’actor neix, desprès el que fa és professionalitzar-se.
– Com t’inspires?
– Observant el meu entorn: fent una mirada profunda cap allò que m’envolta. Analitzant-ho i preguntant-me perquè el que veig em commou, m’atrapa, m’enganxa… en altres termes, perquè allò funciona. Ho enregistro i quan veig el moment, ho aprofito i ho materialitzo a l’escenari.
–Un referent?
– En tinc tres de molt clars: Anna Lizaran, Angéllica Liddell i James Thiérrée. La primera és una gran actriu catalana i sobretot una bèstia escènica. Liddell és una gran creadora d’universos carregats d’una intensitat emocional devastadora i Thiérrée un gran mestre del cos i el moviment.
– Com vas aprendre a actuar?
– Vaig començar a estudiar interpretació a l’escola Eòlia, on em vaig graduar en l’itinerari de teatre de text i, actualment, estic acabant l’Insitut del Teatre en l’especialitat d’interpretació física.
– La teva millor actuació?
– M’agradaria dir que totes, però això no seria cert. Els actors depenem molt de com estem, ja que som la nostra pròpia eina de treball, i per molt que intentem refer-nos, a vegades el cansament, un refredat o alguna mala notícia fan que no puguis estar del tot brillant. Però m’atreviré i diré que una actuació que vaig gaudir molt va ser la dels premis butaca d’aquest any.
– L’obra d’algú altre que més t’agrada?
– M’agrada molt com treballa DV8, James Thiérre, Angéllica Liddell, Daniel Veronese i Los corderos.
– Un llibre.
– El món groc, d’Albert Espinosa.
– Una pel·lícula.
– Revolutionary Road de Sam Mendes
– Una obra de teatre.
– Llarg viatge cap a la nit d’Eugene O’Neill
– Si no haguessis nascut a l’època contemporània a quin segle hauries volgut viure?
– Ho tinc claríssim. L’època Medieval. La idea de ser un joglar saltimbanqui que va de poble en poble fent de les seves per oferir a la gent entreteniment i permetre’ls desconnectar de la seva precària vida, em fascina.
– Quan vas decidir dedicar-te al teatre?
– Ho he tingut sempre bastant clar, des de ben petit; ara bé, arribes a l’adolescència i comences a tenir mil dubtes i preguntes. Per sort, en el meu cas, als 16 anys em van agafar per fer la meva primera pel·lícula i a partir d’aquell moment va marxar tot el soroll del meu cap i vaig decidir arriscar i jugar-m’ho a una sola carta.
– Quina seria la teva gran fita?
– Poder pagar el lloguer, les factures i viure d’una manera digna fent teatre. Tot i que guanyar un Gaudí, un Goya o un Oscar també em faria molta il·lusió (riu).
– El moment més emocionant de la teva carrera?
– Estar a sobre de l’escenari. Cada cop que hi pujo és un viatge molt intens carregat d’emocions.
– Quin consell donaries a un jove actor? (Més jove que tu…)
– Que carregui moltes piles i que treballi, que treballi de valent. Que no es rendeixi i que segueixi insistint encara que no vegi la llum. Si hi ets, si estàs… segur que sortirà. Que no pari mai de voler ser millor actor, i que sempre tingui l’esperit d’anar a més, de seguir creixent dia a dia. Jo tinc un mantra, un leitmotiv: ‘seguim i insistim’. La perseverança i la constància sempre porten coses bones.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
