PERIODISTA
La cronofobia és una patologia que consisteix en témer al temps, al pas del temps, més del compte, però que en política cursa en por i rebuig al pas del temps en els altres, és a dir, a la gent gran, a les de , per dir alguna cosa, més de 50 anys. El comentava aguda i desoladament, l’altre dia, el col·lega i amic Fernando Jáuregui en la seva columna veïna d’Europa Press, en què lamentava la preterició i el menyspreu dels veterans, i no diguem dels vells, en tots els àmbits de la vida social. En política, on a més priva la neofilia, el culte a la cara jove camini o no camini, el cas és especialment devastador.
Quan es parla de canvi en política, o de regeneració, o de revolució, o, sense més, de guanyar les eleccions, es posa un jove (o es posa ell sol) i assumpte conclòs: Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Tania Sánchez, Albert Rivera, Alberto Garzón …
La joventut és, sens dubte, un diví tresor, el més diví, però en un país políticament tan podrit, tan degenerat, tan menjat per l’estafa, l’estafa, la bergant, la sirla institucional i el bandidatge, què pot aportar la poca experiència, la poca edat? L’molta experiència i la molta edat, per si, tampoc, però els anys bé i honestament viscuts sí acrediten alguna cosa, o bastant, o molt.
O dit d’una altra manera: amb la de gent gran que hi ha de trajectòria vital irreprotxable, lluminàries en els seus diferents oficis i activitats, que mai s’han venut ni s’han deixat subornar malgrat les amenaces que al llarg de la vida es pateixen, que han arribat a una edat més o menys provecta amb la vida resolta decorosament, que no ambicionen altra cosa que deixar una Espanya millor als seus fills i als seus néts, que podrien, en conseqüència, orientar, administrar o dirigir els afers públics amb extrema perícia, coneixement i decència a canvi de res, només de la satisfacció de sentir-se útils i vius, per què no comptar amb ells?
Guarden per a si, incòlume i indesmaiable, el millor de la joventut. Un tresor desaprofitat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
