Jorge Tylki

El cantautor veneçolà Jorge Tylki. Foto: MONICA TUDELA

Jorge Tylki és un veneçolà que va arribar fa set anys a Barcelona i durant quatre va viure de tocar als carrers del Gòtic. Ara ha gravat el seu primer EP, Estrellas del Anonimato, amb cinc cançons, en el qual no oblida els artistes del carrer amb els que ha crescut com a músic. Avui, a la Fada Ignorant, podrem escoltar les cançons que han aconseguit aturar als turistes i vianants de l’atrafegada ciutat, i que li han permès a Tylki pujar als escenaris.

–Un artista del carrer que aconsegueix gravar un primer EP. Felicitats.

– Sí!… i l’EP l’he gravat amb un productor fantàstic, Matías Sorokin, el germà de Coti, el cantautor argentí, i David Roma, qui ha estat productor d’Axel, un cantant amb molts reconeixement d’aquests que dóna la indústria discogràfica. L’EP són cinc temes i és com una carta de presentació. Entre ells, està la cançó que li dóna títol, Estrellas de l’Anonimato, un document pràcticament autobiogràfic de les coses que vaig viure personalment com a artista del carrer, i també com a espectador d’altres, tenint-ho molt a prop. Llavors observes que hi ha bastant talent, que no és tracta de pidolaires, i que alguns prefereixen comunicar directament amb les persones, amb els que passegen pel barri Gòtic, que sortit a algun aparador de la televisió. Jo com a cantautor volia sortir amb aquesta bandera.

– Precisament a ‘Estrellas del Anonimato’ parles d’un somni que no es compleix. Amb aquest EP, podem dir que a tu si se t’ha complert?

– Tots els artistes somiem alguna vegada en fer-nos famosos, però resulta que a vegades és tan difícil, que li dones més valor a comunicar, a l’art per l’art. Et costa arribar molt a final de més, i tot i que pugui semblar una mica bucòlic, comunicar a una persona o a les deu que tens davant, et fa sentir viu, és una sensació que et genera unes endorfines que són igual de dignes i valuoses que sortir a la tele i tenir un club de fans a cada ciutat o fer concerts multitudinaris. A mi perquè el somni es compleixi em queden moltes coses per fer, tinc moltes ganes de seguir comunicant. Si m’aturés aquí, és només un EP, després vull seguir gravant discos, escriure cançons i vull que aquestes segueixin arribant a la gent. És part del camí, si em quedo adormit en aquest somni no hauré aconseguit res; i no és per la fama com a tal, sinó per seguir comunicant tingui la sort que tingui.

–I tornaries al carrer?

–No, et mentiria si et digues que sí. Jo veig al carrer com una espècie d’universitat; no n’hi ha de cantautors, hi ha escoles de música i d’actors, però jo vull ser cantautor, i no n’hi ha, per això jo me la vaig inventar al carrer. Jo penso que per poder explicar coses, el primer que s’ha de fer és omplir-te d’experiències. Tocar al carrer era una manera de nodrir-me, jo volia passar-ho malament; és dur, és una lluita contra els elements: si fa sol te’l menges amb patates, si fa fred els dits se’t gelen… Encara tinc el carnet de músic del carrer de Barcelona i cada vegada que puc hi vaig, però és com si a tu et preguntessin si un cop graduada tornaries a la universitat… jo crec que són etapes i tan de bo em surtin molts més concerts on pugui arribar a molta més gent, per aquesta necessitat de comunicar, això és el que persegueixo. Si s’ha de tornar al carrer es torna, però jo evidentment m’ho passo molt millor en un escenari amb músics i sense patir perquè de sobte l’amplificador el tens molt alt i no te n’has adonat i arriba la Guàrdia Urbana perquè s’ha queixat un veí…. He après molt i sempre defensaré l’artista del carrer, però m’agradaria arribar a més persones.

– S’aprèn més al carrer que en una escola de música?

– Jo parlo més d’una escola de vivències. Cada experiència és diferent, jo sóc estranger, veneçolà, i sóc bastant tímid, i per treure’m la por volia provar en un territori neutral on ningú em conegués i a més, això et fa ser una mica més aventurer; potser a Veneçuela no ho hagués pogut fer perquè els meus amics m’haguessin dit: «aquest s’ha tornat boig». Volia provar-ho en un lloc on no tingués un cercle social que em jutgés – perquè lamentablement els que t’estimen et jutgen–. Quan vaig arribar sabia tres acords amb la guitarra i he aprés potser més que en una escola de música. Per escriure un s’ha d’omplir de coses, i ha de patir. Per parlar d’alguna cosa s’han de comparar situacions. En ple benestar és difícil explicar coses. Aquest ha estat el meu camí particular, no el de tots els cantautors, però quan vaig anar a buscar ‘l’escola dels cantautors’, jo la vaig trobar al carrer i al metro. És la millor manera de posar a prova les teves cançons. Si vas a un bar, l’amo vol que tu entretinguis a la gent i potser les teves cançons no les coneix ningú i has de fer versions.

–Les cançons de l’EP ja les havies tocat al carrer?

–Sí evidentment. Durant quatre anys vivia només del que guanyava al carrer… per tant, venia maquetes i la gent em pagava, això et fa pensar que no vas tan mal encaminat. Si et dóna per viure, d’una manera senzilla, és que a la gent li està agradant. No han escoltat mai la cançó, però es paren i els hi agrada. I ja fa un parell d’anys que aconsegueixo anar fent concerts. M’ho passo molt bé amb el format piano, saxo i guitarra; de fet, el guitarrista amb qui treballo es Juan Tena, que va sortir a Operacion Triumfo de la segona edició i té molts projectes musicals, però entre ells col·labora amb mi. Ara anirem al Festival Baranasants, que és difícil entrar-hi i estic conten. Són senyals que et van dient: segueix endavant. I també per venir a Andorra, que no hi he estat mai!

–No hi ha gaire cultura d’artistes al carrer aquí…

–Ja m’han dit que aquí a Andorra no hi ha pidolaires; aviam, en els artistes del carrer també hi ha captaires, però hi ha verdaders artistes, i alguns que jo conec se la suda sortir a la tele, sincerament. Per ells el més valuós és el contacte directe.

–Barcelona ho te ben organitzat pels artistes del carrer ?

–Hi ha una organització, està el teu carnet, hi ha punts de música i una sèrie de normes que has de complir. Però bé, no tot és perfecte, hi ha un reduït nombre de músics que es salten les normes, que barrejat amb un reduït nombre de veïns intolerants, que a vegades fan que les coses no vagin bé. Ara mateix estem en negociacions amb l’Ajuntament per fer una normativa molt més real per aplicar-la l’any que ve i jo sóc un dels que ho estan portant amb tres músics més. L’objectiu és que escoltin les nostres necessitats i aconseguir una normativa molt més aplicable que la que hi ha ara.

– Avui a la Fada escoltarem cançons de quin estil?

– Encasellar-me em limita. Jo intento que la música vagi acord amb el que vull explicar. Les meves cançons són com una tertúlia en un bar, són converses, com si estàs amb els teus amics i avui parles de la noia que t’ha deixat, o d’una cosa curiosa que t’ha passat, o de l’actualitat, o de política… Jo t’explicaré una cosa que m’entretingui a mi, posant-me jo com a espectador. Intento que les cançons, un cop escoltades, no et deixin indiferent.

–’No canviaria el peor de mis días por el mejor de los tuyos’ és una molt bona frase…

–Todo por el blues és una mica de cachondeo… el públic ha de decidir que li transmet, com a mínim jo em quedo a gust dient-ho a determinades persones.

Per a més informació consulti l’edició en paper.