Considerar-se escriptor són paraules majors. I no ens referim a aquells qui poden viure només de les seves creacions literàries, perquè avui dia això és pràcticament una utopia. Parlem dels qui ho fan i converteixen les paraules en art, encara que no es valori la seva feina com per dedicar-s’hi a temps complet. Per aquest motiu Ludmilla Lacueva encara arronsa les espatlles quan se li pregunta si és escriptora i confessa que «òbviament» li agradaria ser-ho.
Després d’escriure un llibre sobre la història de l’hoteleria andorrana, contes infantils amb especial incidència en els de Nadal i una novel·la històrica, Lacueva va decidir fa poques setmanes ajuntar gran part dels seus textos amb informació ampliada i publicar-los a la xarxa, en el seu blog llibreriadepioners.com. A més, segons l’escriptora, amb la constant preocupació per fomentar la cultura i difondre la literatura arreu, i sobretot «pensant en totes aquelles persones cegues que no tenen a l’abast un cert nombre d’escrits», ha decidit introduir l’àudio dels contes, «per tal que gaudeixin d’aquestes històries andorranes». Això sí, Lacueva reconeix que fins ara els qui més han utilitzat aquest innovador sistema han sigut les persones a les que menys els hi agrada llegir i, sobretot, «els pares que tenen fills als quals els hi agrada escoltar contes abans d’anar a dormir».
Passió i sacrifici
Escaldenca de naixement, reconeix que tot va començar escrivint cartes des de petita i, sobretot, durant la seva època d’estudiant a França. La curiositat la va portar a recopilar durant cinc anys la història hotelera d’Andorra, i la necessitat de plasmar les troballes la van portar a la seva primera publicació: Els pioners de l’hoteleria andorrana del segle XVI al segle XX. Una oda al sector terciari que tant ha donat al país i que es va convertir en el número u de vendes durant la Diada de Sant Jordi de l’any 2011.
Tot i que considera que la situació de la literatura al Principat ha millorat, reconeix que els autors del país encara estan «aïllats» i que els hi és molt difícil sortir dels Pirineus. Lacueva compagina la creació amb la seva feina i ha hagut d’invertir bona part del seu temps lliure, tot i que amb plaer. «Escriure és un hobby i és en el que inverteixo gran part del meu temps lliure, però viure d’això no m’ho puc ni plantejar, encara gràcies si pots publicar», va reconeix a EL PERIÒDIC Lacueva.
Beneïdes casualitats
Cinc anys són els que va trigar en escriure el seu primer llibre, però ni més ni menys que 12 els que li va dur acabar la seva segona publicació llarga. Mentre buscava informació sobre Els pioners de l’hoteleria andorrana es va topar amb la història d’un personatge que la va captivar: Charles Romeu, veguer francès al Principat durant 46 anys, entre 1887 i 1933.
De fet, en el seu primer llibre ja es fa una pinzellada de la vida del veguer. Lacueva va començar a investigar i es va plantejar escriure’n una biografia, però a mesura que recopilava informació va anar veient que darrera hi havia tota una història, i es va atrevir a plasmar-la en forma de novel·la. Quan més atrapada estava sense poder avançar en la seva particular investigació, va tenir la sort de conèixer a un cardiòleg barceloní, nét de la primer esposa de Charles Romeu, a través d’una esquela apareguda en un diari català. De nou apareixia la casualitat buscada i L’home de mirada clara es feia realitat.
L’autora es va mostrar entusiasmada amb la rebuda que ha tingut entre el lectors, i va explicar que «molta gent s’ha posat en contacte perquè volen saber més sobre la història». A més, el llibre es pot trobar també en vàries llibreries catalanes.
Projecte nou
Cinc anys per escriure el primer, 12 pel segon i, entremig, els contes infantils. Lacueva va decidir prendre’s un any sabàtic però «als tres mesos vaig decidir que no podia més, no em deixava tranquil·la el cuquet!».
Segons va explicar, la novel·la en que està ara immersa «és diferent a la resta, també conté història però es decanta més cap al suspens». Tot i que sigui un hobby i que decidís aturar-se un temps i no ho aconseguís, la cosa no acaba aquí, perquè va reconèixer entre rialles que, de fet, ja té «el punt de partida per la següent» un cop acabi aquesta. I és que escriure s’ha acabat convertint gairebé en una necessitat per a Ludmilla Lacueva.
