Menys de mil euros és el salari mínim estipulat per Andorra. La xifra, que pot semblar irrisòria en un país on llogar un pis ja val entre 500 i 600 euros mínim, és, comparada amb la resta d’Europa, de les més altes. Concretament, és el vuitè país europeu que fixa un sou mínim més alt.

Els coneguts com els països de l’est tenen uns salaris mínims de menys de 500 euros, mentre que Portugal, Espanya, Grècia, Malta, Eslovènia i Turquia ho han establert entre 500 i mil euros (la realitat és que estan més a la franja baixa de la graella). El tercer grup el conformen set països de la UE, amb un salari mínim de mil euros o superior: França, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit, Irlanda i Luxemburg. Andorra està a la frontissa entre el segon i el tercer grup, ja que el sou mínim és de gairebé mil euros.

Però la dada no és per tirar coets. Que els sous mínims siguin cada vegada més elevats és una bona notícia, és clar, però el salari ha de ser equitatiu amb el nivell de vida de cada país.

A Andorra, una persona que viu sola paga uns 500 euros només de lloguer, una despesa a la qual se li ha de sumar els serveis bàsics, telefonia, mobilitat, alimentació, etcètera. Facin números i amb mil euros se substitueix al límit. Però si qui cobra aquest sou té una família, amb la parella a l’atur i canalla que estudia, aleshores és un drama. És un tipus de pobresa que no consisteix on no tenir un sostre i estar desnodrit, però sí impedeix que les persones tinguin una vida digna i no es puguin permetre ni anar al cinema o comprar un gelat. El consum és el que sosté l’economia, i si els sous són tan baixos, no hi ha consum. És el peix que es mossega la cua.  

Per contra, l’estadística diu que el salari mitjà supera els 2.000 euros. Això demostra que les desigualtats són cada vegada més creixents, i la distància entre les persones benestants i ben posicionades i les que cada vegada estan més empobrides és més gran. La justícia social és el que fa avançar un país.