Les relacions entre Andorra i l’Alt Urgell han passat de ser comercials a laborals

Definida com una relació de “mútua necessitat”, l’intercanvi transfronterer entre Andorra i l’Alt Urgell té en la relació laboral un dels elements més positius. Aquesta la principal conclusió del treball de la sociòloga Estel Margarit reflectit en l’edició d’un nou llibre del CRES titulat Les relacions frontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell i que aquest dimarts al matí s’ha presentat en roda de premsa. L’estudi reflecteix que les relacions entre les dues zones han passat de centrar-se en un intercanvi comercial a centrar-se en el món laboral. Tot i això, Margarit també destaca en el treball que les relacions vinculades a les activitats comercials continuen sent un destacat motiu de pas per la frontera, i constata la crítica a una manca d’espai compartit en l’oferta d’oci.

A partir d’entrevistes a treballadors transfronterers, grups de discussió i les dades quantitatives d’una anterior enquesta del CRES datada del primer semestre del 2009, la sociòloga catalana i investigadora externa del Centre de Recerca Sociològica d’Andorra, Estel Margarit, ha editat un treball que porta per títol Les relacions frontereres entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell i analitza els intercanvis que hi ha actualment a banda i banda de la frontera des de sis eixos d’interès: els moviments per raons laborals, comercials, de condicions de vida, per la recerca oci, formació i per vincles de parentesc i amistat.

La conclusió principal que se n’extreu, segons ha explicat Estel Margarit, és que “les relacions entre les dues zones han passat de centrar-se en un important intercanvi comercial a centrar-se en el món laboral”.

Es tracta d’una relació de “mútua necessitat” ja que el tipus d’estructura econòmica, demogràfica i comercial d’Andorra fa que els treballadors fronterers puguin penetrar en el mercat laboral andorrà “amb unes condicions salarials i laborals més bones que en la seva pròpia residència” i que, a més, aquests no hagin hagut de marxar de la seva residència. I es percep des d’Andorra com una cosa positiva i rendible, ja que ocupen llocs de treball que no queden coberts per la població andorrana.

Són persones majoritàriament inserides laboralment en l’administració, oficines bancàries o despatxos de professions liberals i que tenen la possibilitat d’entrar “en un mercat laboral amb unes condicions més favorables” que al seu lloc d’origen, ha afirmat la sociòloga. Per contra, hi ha un col·lectiu poc nombrós d’andorrans que treballen a la Seu o a l’entorn. En canvi, sí que augmenta el nombre de persones que procedeixen d’Andorra i acaben residint a la Seu, però continuen treballant al Principat.

Tot i que hi ha una imatge positiva d’integració i normalització dins de les societats de l’espai fronterer, Estel Margarit ha especificat que els habitants d’una i altra banda tenen “la percepció que han estat abandonats per les seves respectives administracions”, i ho exemplifiquen amb el greuge comparatiu d’una major dificultat per conciliar la vida laboral i familiar al passar fora de casa més hores que un treballador no fronterer.

Pel que fa als moviments transfronterers basats en l’intrecanvi comercial, aquests responen a uns hàbits específics (residents andorrans que baixen al mercat i botigues de la Seu i treballadors fronterers que aprofiten el desplaçament per comprar a Andorra). Estel Margarit, però, conclou que el vincle comercial entre ambdues zones “és vist com una relació de complementarietat”.

En les relacions frontereres vinculades a activitats d’oci hi ha un repartiment desigual de l’oferta i “hi ha un discurs” afirma Margarit “que denuncia la falta d’una oferta d’oci pel conjunt de l’espai fronterer, a més d’una desinformació del que s’ofereix a cada zona”. Andorra hi té el paper protagonista (un 97% de la població andorrana no va mai a l’Alt Urgell per realitzar alguna activitat d’oci), però l’oferta també està considerada com a complementària: la Seu més familiar i popular amb les fires i festes i Andorra dirigida a un caràcter urbà i cosmopolita.

Estel Margarit i Joan Micó, director del CRES i que ha acompanyat la sociòloga durant la presentació, són de l’opinió que tot i que Andorra i la Seu “han tingut ritmes de desenvolupament diferents, ara han acabat formant part d’un marc general conjunt”.

Micó ha dit que “hi ha una distinció d’espais” i no es detecta una superioritat d’un territori sobre l’altre. El director del CRES ha afirmat que “cadascú agafa el seu espai fronterer i hi ha tòpics que han quedat enrere”.