Després d’un període de volguda desconnexió del món periodístic, avui recupero la ploma –més digital que mai– per iniciar una secció on parlaré de dues de les meves grans passions: la política i les noves tecnologies. Perquè crec en la política com la millor eina per solucionar els problemes de les persones i perquè crec en el potencial d’internet com a instrument que ens ajuda a fer més senzilla la recerca de solucions i com a eina que contribuirà a reconstruir els ponts que uneixen els polítics amb la ciutadania. I perquè internet serà l’arrel d’on naixeran les branques d’una nova pràctica democràtica. Sens dubte, els polítics que entenguin la força de les noves tecnologies i les utilitzin per fer més fàcil la vida a les persones, seran els líders del futur.
Per començar, us volia convidar a participar en un joc. A continuació veureu una llista de 10 qualitats: pròxim, interactiu, transparent, col·laborador, obert, permeable, flexible, comparteix coneixement, participatiu, escolta. I ara arriba el més divertit. Ja siguin d’Andorra o de fora, ¿associeu alguna d’aquestes qualitats als partits polítics actuals? Per molt que faci un esforç, realment em costa veure aquestes pràctiques en les organitzacions polítiques d’avui. Digueu-me exigent, però estic convençut que tristament molts de vosaltres constateu aquesta anomalia democràtica. Ningú o molts pocs se n’escapen, ja siguin de dretes, d’esquerres o de centre. No és un problema ideològic. En un primer nivell és una deficiència política i, en un segon grau més profund, és la incapacitat d’adaptar-se a un canvi de paradigma i a un canvi cultural que circula amb un tren d’alta velocitat.
Però abans de profunditzar en allò que suposa i les implicacions que tindrà el concepte de Política 2.0, primer cal definir-lo. I lògicament ho buscarem a internet, a la enciclopèdia més gran del món creada curiosament de forma altruista per tots els internautes: Wikipedia. ¿I si els partits polítics comencessin a entendre el potencial que suposa aquesta intel·ligència col·lectiva? Però bé, no em desvio del tema. Segons Wikipedia, la Política 2.0 «és l’aplicació de pàgines web, blogs i xarxes socials al món polític. És una eina per mantenir la participació i interacció entre ciutadans i polítics. Amb aquesta política, els votants es vinculen, participen i són escoltats». És a dir, la Política 2.0 és l’ús de les eines de la web 2.0 que permeten als usuaris interactuar i col·laborar entre si com a creadors de contingut generat per persones en una comunitat virtual, a diferència de la web 1.0, on els usuaris es limitaven a l’observació passiva d’uns continguts que ells no havien creat .
Molt més que una tecnologia
Ara bé, fins ara només hem parlat de Política 2.0 des del punt de vista dels polítics com a ús d’eines 2.0 per potenciar la seva capacitat d’obrir-se, parlar amb la ciutadania i escoltar-la així com compartir les seves opinions. Però no ens hem d’oblidar de la Política 2.0 en clau ciutadana, és a dir, la capacitat d’aquests per organitzar-se en xarxes a través d’instruments 2.0 per crear grups d’interès que acabin influint les decisions dels polítics i dels poder públics. En conseqüència, la Política 2.0 també té un efecte positiu de més implicació política per part de la ciutadania. I és precisament aquesta segona esfera la que està més desenvolupada en l’actualitat. ¿I això per què és així?
Tindrem temps de parlar-ne en d’altres articles però a mode d’avançament, s’ha d’entendre que la Política 2.0 no és només una manera de comunicar o una tecnologia, és un canvi d’actitud, és un canvi cultural. Bona part de la ciutadania ja ha entès els beneficis que suposa per a un mateix compartir el coneixement i aprendre dels altres escoltant el que diuen. En canvi, la majoria de polítics ho consideren com una manera més de fer arribar el seu missatge i molts pocs ho han entès com una conversa amb la ciutadania. Molts tenen presència digital però sense identitat digital. Molts tenen els dos peus a la xarxa però pensen i actuen analògicament. El 90% de la presència política a la xarxa és llunyana, unidireccional, poc clara, inflexible, monologuista, exclusiva i corporativa. ¿Recordeu les qualitats que mencionava a l’inici?. Queda molt camí per recórrer.
a seguir..
@mariviromero // L’observació i estudi de les bones pràctiques pot ser una bona manera de que els polítics perdin la por a les xarxes socials. Per aquest motiu, en cada article aconsellaré un compte d’un representant polític a Twitter. La primera recomanació és Mariví Romero, regidora de l’Ajuntament de Màlaga i Responsable de Comunicació 2.0 del Partit Popular a la comunitat andalusa. Diàriament escolta, interactua, participa, comparteix informació, col·labora, es mostra humana i, sobretot, és transparent. És tot un exemple a seguir ja que aplica quasi a la perfecció tots els principis de la “Política 2.0”.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
