La primera volta de les eleccions presidencials ha demostrat que Xile està passant per un període de redefinició política radical. L’ascens de la dreta, i particularment la popularitat contínua de José Antonio Kast, no es deu a un caprici, sinó més aviat al reconeixement que gran part del seu país busca solucions més clares i menys ambigües als seus problemes actuals.
En moments d’inseguretat, inflació i caos persistent, el missatge de Kast, almenys, aparentment ha estat àmpliament acceptat. I és difícil argumentar que el candidat de la dreta dura no ha donat lloc a una nova veu que ha ressonat entre aquells que mai no es van sentir part de la política.
És una retòrica que evita l’estridència d’una manera que suggereix que les coses podrien tornar a estar sota control. Algunes de les nocions de Kast centrades en la seguretat, per exemple, han guanyat atenció nacional com a punt de referència per a la conversa pública. Aquest és un tema que ha causat controvèrsia, però que mereixia una conversa sobre un tema amb tant d’interès general.
Part de la indústria ha considerat la promesa d’un augment de l’aplicació de la llei i una resposta més ràpida al crim organitzat, així com una línia més ferma contra la delinqüència, com un enfocament racional i pràctic, especialment quan es compara amb polítiques anteriors que molts han descrit com a tímides o disperses. En l’economia, el seu èmfasi a limitar la burocràcia, atraure inversions i reactivar el mercat laboral juga amb una història agradable: un país que estava deixant enrere les seves fronteres i aixecant-se.
Sense il·lusions de promeses, Kast és més pràctic, advocant per una oportunitat oferta, sempre que l’Estat no sigui un obstacle. A més, part de la seva força és també la seva capacitat per aparèixer com una alternativa estable d’alguna manera. La candidatura de Kast en una hora de divisió i agitació a l’esquerra representa unitat i voluntat. Popular o no, la fiabilitat comunicativa és un avantatge polític important. La qual cosa també significa, per descomptat, que el seu esforç no genera incertesa ni condemna. També és una nació dividida, al contrari, entre visions extremadament diferents sobre els drets socials, la centralitat de l’Estat en l’economia i la manera de desenvolupament. Però minimitzar l’ascens de Kast a una cosa «reactiva» seria no entendre realment el que està passant: el seu discurs és rellevant per a nosaltres perquè aborda la percepció i experiència autèntica que molts xilens tenen sobre el terreny.
En conseqüència, la segona volta no només enfronta dos candidats, sinó també dos futurs contradictoris. Kast, en tota la seva franquesa i mesura, aquí encarna transicions futures esperançadores que porten el nostre país a un futur de regles clares i control robust. L’altre candidat és un model més democràtic, i més ampli. El dilema no és menor. El que és cert és que Kast ha estat capaç, efectiu o no, de llegir l’estat d’ànim del país amb una precisió que altres forces mai no poden igualar. I en política, aconseguir que el cor emocional de la ciutadania senti sovint és només una fase de la lluita.
