En els darrers anys Europa està experimentant la desaparició del xec com a mitjà de pagament. Per exemple, a Espanya el xec és un instrument de pagament en clara reculada que es fa servir, preferentment, per a transaccions d’alt valor. Requereix intercanviar un document físic en paper que conté les dades relatives a l’operació. A través de l’SNCE –infraestructura crítica de pagaments especialitzada en el processament, la compensació i la liquidació dels instruments de pagament basats en el compte corrent bancari: transferències, transferències immediates, càrrecs, xecs, traspassos i efectes– es processa la informació de l’operació, mentre que el document original es custòdia per part de l’entitat tenidora. Només en el cas de les operacions que superen el denominat «límit de truncament», a més del processament de la informació de l’operació, l’SNCE també processa les imatges electròniques escanejades.
Donades aquestes característiques particulars que en dificulten el processament i tal com s’ha estat constatant en els darrers anys, els xecs estan sent substituïts acceleradament per altres instruments de pagament electrònics que no necessiten manipulació física per al seu tractament, com són les transferències.
Pel que fa a l’evolució dels xecs a l’SNCE, el nombre d’operacions descendeix anualment a l’SNCE, i el 12,7% l’any 2022 era respecte del 2021. L’exercici 2022 es van processar un total de 20,83 milions de xecs per valor de 177.000 milions d’euros, suposen el 12,7%. La mitjana diària va ser de 82.000 xecs i 697 milions d’euros, i l’import mitjà de 8.579 euros, un dels més alts de l’SNCE.
El xec va substituir l’anomenat taló després de l’entrada en vigor de la Llei canviària i del xec (LCCH) l’any 1985. El xec és un mitjà de pagament substitutori dels diners i no un document de crèdit, a causa de les normes sobre prèvia provisió de fons al banc per atendre les ordres del lliurador. El xec és un títol abstracte, formal i complet que incorpora un mandat de pagament incondicional, que permet al lliurador (signant del xec) retirar en profit o en el d’un tercer (creditor/prenedor) part dels fons que té disponibles en poder del lliurat (banc) per fer el pagament d’un deute. Es pot observar, doncs, que el xec reuneix les característiques següents:
- És un títol valor, ja que incorpora un dret que és inseparable al document
- És un document formal, és a dir, s’ha d’estendre d’acord amb els requisits exigits a la LCCH
- És un títol complet en assenyalar el document mateix l’amplitud del dret que incorpora
- Conté una ordre de pagament pura i a la vista, ja que no admet condicions i el xec ha de ser pagador en el moment de la presentació
- És necessari un acord entre el lliurador i l’entitat bancària per disposar dels fons mitjançant l’emissió de xecs. Aquest conveni és el que presta el banc mitjançant el contracte de compte corrent
- Exigeix una provisió prèvia de fons per part del lliurador al lliurat; encara que la inexistència de la provisió no implica la desaparició de l’obligació de pagament per part del signant.
- És un títol transmissible per endós a no ser que figuri la clàusula “no a l’ordre”
- És pagador des del moment de la seva emissió així que és un títol amb venciment a la vista.
Al xec intervenen forçosament tres persones: en primer lloc, el lliurador que és la persona que crea el document i el signa; en segon lloc, el lliurat que és l’entitat bancària obligada al pagament del xec si hi ha prou fons al compte del lliurador; i, en tercer lloc, el prenedor que és la persona que té el document, bé perquè és un xec al portador o perquè s’ha emès a favor seu i el presenta al pagament. El prenedor pot transmetre el títol a un tercer a través de l’endós, cosa que donaria lloc a l’última forquilla que presentaria al cobrament el xec i que seria aliè a la relació negocial entre lliurador i primer prenedor. A més, el xec ha de complir uns requisits formals. El xec ha de reunir sis requisits per a la seva validesa plena segons diu l’art. 106 de la LCCH (però com els talonaris de xecs són impresos pels bancs no hi pot haver gaires errors). Això no obstant, alguns d’aquests requisits són esmenables segons dicta l’art. 107.
Tot i que curiosament, l’art. 106 LCCH no s’hi refereix expressament, hi ha dos altres requisits d’ús comú per completar un xec: el primer, cal escriure la quantitat a pagar en xifres i en lletra; val la pena dir que quan figuri l’import en lletra i xifres i hi hagi diferència de quantitat entre totes dues, sempre preval l’expressada en lletra. Als xecs de talonari ja està indicat que cal escriure la data d’emissió en lletra al costat del lloc de lliurament. I el segon, l’article esmentat no inclou cap referència a la denominació de la persona a qui s’ha de pagar el xec, és a dir, no hi ha una obligació ineludible d’indicar qui és el prenedor del títol, atès que l’últim paràgraf de l’art. 111 assenyala que: «El xec que, en el moment de la seva presentació al cobrament, no tingui indicació de forquilla, val com a xec al portador». Consegüentment, la llei suposa la presumpció legal que, si es presenta al cobrament i no té indicació de la forquilla, és com si es tractés d’un xec al portador. Amb tot, normalment se sol afegir al xec el nom de la persona a qui s’ha de pagar el xec o la indicació de «al portador». No obstant això, si el nom del prenedor queda en blanc al xec no perd la seva eficàcia. La manca d’algun dels requisits essencials en el títol emès fa que aquest perdi la seva consideració de xec als efectes establerts per la LCCH i no es podrien exercir les accions canviàries corresponents, però sense perjudici de la seva validesa en una reclamació extracanviària, ja que seria un document de prova a favor del creditor. Això no obstant, la llei consagra la validesa del xec en blanc o destinat a ser posteriorment completat amb una disposició a l’art. 119 de la LCCH que diu: «Quan un xec, incomplet en el moment de la seva emissió, s’hagi completat contràriament als acords subscrits, l’incompliment d’aquests acords no es pot al·legar contra la forquilla llevat que aquest hagi adquirit el xec de mala fe o amb culpa greu».
El lliurador del xec garanteix el pagament i mai no es pot exonerar de l’obligació mitjançant una clàusula al document; en cas que estigués es considerarà no escrita. Al mateix temps, si un xec conté firmes de persones incapaces d’obligar-se, o falses o que no produeixin obligació, les obligacions dels altres signants continuaran sent vàlides. Si algú signa un xec, com a representant d’una persona física o jurídica (p. ex. en el cas de societats) però en realitat és un fals apoderat, quedarà personalment obligat per al pagament del xec en virtut de la signatura. Passa el mateix per al representant que hagués excedit els seus poders, sense perjudici de la responsabilitat canviària del representat dins dels límits del poder. Quan un xec, incomplet en el moment de la seva emissió, s’hagi completat contràriament als acords subscrits, l’incompliment d’aquests acords no es pot al·legar contra la forquilla llevat que aquest hagi adquirit el xec de mala fe o amb culpa greu. Aquesta disposició està pensada per salvaguardar els drets de la forquilla de bona fe.
A més dels requisits formals essencials perquè el títol tingui la consideració de xec, és possible incloure clàusules facultatives com «sense despeses», «amb protest», «no a l’ordre» o «per abonar en compte». Ara bé, l’art. 147.2 indica que: «No obstant això, les clàusules facultatives que s’incorporin al xec, per a la seva validesa, han de venir signades expressament per persona autoritzada per a la seva inserció, sens perjudici de les signatures exigides en aquesta Llei per a la validesa del títol». Cal fer notar que la data d’emissió és un element essencial i no substituïble, per la qual cosa haurà de tenir una data possible (cura amb un xec emès el 30 de febrer, ja que no seria vàlid) encara que no sigui la veritable.
