L’assessor neix o es fa? ¿Hi ha una clara vocació des de ben pubescència, una mena de pressentiment que ve ja de la infància, o, per contra, un pot arribar a ser un assessor de profit sense posseir dots naturals? Pot semblar una qüestió irrellevant, però tenint en compte que anem camí dels 20.000 assessors, convé tenir un coneixement més profund d’aquest selecte grup de persones que influeixen. No hi ha a Espanya ni una sola Facultat de Ciències de l’Assessoria, ni una escola oficial d’Assessors, ni tan sols un Institut. Amb aquesta falta d’infraestructura pedagògica pot ser terrible el neguit d’una mare quan el seu fill, un dia qualsevol, li deixi anar: «Mamà, vull ser assessor». ¿Què fer? Podria donar-se la feliç circumstància que la mare tingui un amic ministre, però la tendra criatura pot tenir nou o 13 anys, i ja sabem el poc que dura el ministeri a casa dels rics, és a dir, que quan l’assessor vocacional estigui en edat de merèixer, de merèixer una assessoria, el ministre serà ja un exministre. Si, per contra, no són necessàries dots naturals per assessorar, posem per cas, al president de la Diputació Provincial de Huelva què pot fer una mare, si la mare viu a Lugo? ¿Debatre entre el dubte d’enviar el fill o suportar l’angoixa no sigui que, de sobte, el futur assessor se senti capacitat per assessorar el ministre d’Indústria? Estem parlant d’un problema que pot afectar a 40.000 pares, desorientats davant d’aquesta qüestió. Perquè, a més, si els assessors són uns plastes assessorant per falta de preparació o per falta d’entrenament, serem milions d’espanyols els que patirem les conseqüències.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
