Moltes vegades diem “t’estimo” sense parar a pensar què significa realment. Però hi ha un abisme entre voler i estimar, un món invisible que només es percep quan ens aturem a sentir. Voler és l’eco de l’ego dins del nostre cor. És desig de possessió, necessitat de control, de compliment de mancances. Quan volem algú, sovint busquem un mirall: volem veure reflectides en l’altre les nostres pròpies necessitats, els nostres desitjos, la nostra seguretat. És un voler que s’alimenta de l’ansietat de perdre, del temor a sentir-nos incomplets. Pot semblar intens, apassionant, fins i tot inoblidable, però sempre depèn: depèn del que rebem, del que l’altre ens concedeix, del que pot omplir dins nostre. Quan falla, quan l’altre no correspon exactament a les nostres expectatives, el dolor es converteix en un buit, en frustració. Estimar, en canvi, és un acte de consciència profunda. És reconèixer l’altre completament, amb llibertat i autonomia. Estimar és veure l’altre com un ésser complet, independent de nosaltres, i, al mateix temps, voler caminar al seu costat. No exigeix, no busca omplir buits propis. Estimar és una presència serena que acompanya, que celebra la vida de l’altre i comparteix la pròpia sense imposar-se. És amor que allibera, que respecta, que reconeix la bellesa de l’altre simplement perquè existeix. En un món on sovint confonem possessió amb efecte, rapidesa amb proximitat, i utilitat amb amor, aprendre a estimar conscientment és un acte revolucionari. Voler és fàcil: demana poc a canvi, però deixa un rastre de necessitat i inseguretat. Estimar és difícil: exigeix valentia, generositat, i, sobretot sinceritat amb un mateix. Però és l’única forma que transforma la relació, i la nostra manera de percebre l’altre. Potser el veritable repte de la nostra vida no és aprendre a voler millor, sinó estimar amb consciència: amb paciència, amb entrega, amb una mirada que travessa el temps i les inseguretats. Només així podem sentir la grandesa de l’amor, la seva essència que no depèn de res més que de la pura presència i del reconeixement sincer de l’altre. És un recordatori que el veritable amor no és posseir: és reconèixer, honrar i celebrar la llibertat del cor que tenim davant.
