A Andorra tot brilla menys el que importa: la gent. El consum no és un caprici, és el símptoma cru d’un país que tapa amb alcohol el malestar que no vol mirar
Hi ha una frase que fa temps que em ressona: vivim millor que mai, però dormim pitjor que mai. I en un país petit com el nostre, això hauria de fer-nos aixecar més d’una cella. Perquè quan una societat aparentment pròspera comença a tenir problemes per descansar, no és la son el que falla: és tot el que s’intenta adormir.
Andorra ven una imatge impecable: seguretat, oportunitats, muntanyes de postal i una qualitat de vida que decora discursos institucionals. Però si rasques una mica, surt un altre relat: gent exhausta, joves desorientats, adults vivint al límit de la seva pròpia exigència. I aleshores apareix l’alcohol. No com a celebració —com tant ens agrada fingir—, sinó com a analgèsic emocional.
Tinc trenta-tres anys, un trastorn addictiu i prou memòria com per saber d’on ve tot això. No ho explico per exhibicionisme; ho explico perquè és rellevant. Si una societat no deixa espai per mostrar fragilitat, la fragilitat busca sortida. I a Andorra, la sortida acostuma a venir en forma de copa, pastilla o pantalla. No per vici, sinó per necessitat. Però això, clar, queda lleig de dir en veu alta.
Les dades de l’ENSA 2024 ho deixen clar: el consum de risc d’alcohol entre joves de 15 a 24 anys ha pujat al 18,2%, amb un augment notable entre les noies. El consum de cànnabis també creix. I la salut mental és la principal preocupació juvenil. No es pot culpar la biologia quan la culpa, com sempre, és del context.
Vivim en un país que funciona en superfície, però és descosit per dins. Un país on tothom es queixa, però ningú es mira. On reconèixer que estàs malament és gairebé una falta d’educació. On hem après a semblar bé, no a estar bé. Ja ho vaig escriure una vegada parlant del nostre caràcter de poble disfressat de cosmopolitisme: aquí la vergonya pesa més que la prevenció, i el “què diran” té més poder que qualsevol política pública.
El consum no és un problema individual, és un símptoma col·lectiu. L’alcohol no és el monstre; és l’eina amb què molta gent s’aguanta dreta. Ens podem fer els ingenus, però ho sabem. Ens hem acostumat a viure amb un nus a la gola i un got a la mà.
La nostra cultura de la pressa tampoc ajuda. Hem convertit l’autoexigència en un valor nacional i el cansament en una medalla. Aquí tothom va carregat de responsabilitats, però pocs saben posar nom a allò que senten. Ens hem acostumat a viure tensos, com si estiguéssim en alerta permanent. I quan vius en alerta, busques alguna cosa que et baixi la freqüència. No cal ser psicòleg per entendre-ho.
També tenim una mena d’hipocresia institucional que ja fa pudor. Ens preocupem molt per les “conductes de risc”, però continuem envoltant-nos de missatges que glorifiquen el consum. Les victòries esportives es celebren amb alcohol. Les derrotes, amb ansiolítics. I després ens sorprèn que els adolescents ho imitin. Com si els joves fossin aliens al que veuen cada dia en els adults.
Hem construït un país on la vida va ràpida, però les persones van soles. I això es paga. Sobretot en silenci. Perquè aquí, si tens un problema emocional, millor que no molesti. I si el problema és prou gran com per ofegar-te, ja saps on t’espera el següent bar.
No hem entès que el consum creix allà on falta vincle. Quan no tens algú amb qui parlar, busques alguna cosa que et faci companyia. I l’alcohol —legal, barat i socialment acceptat— fa molt bé aquesta feina. Fins que la fa massa bé. De vegades és l’única companyia que tenim. Un mal amic, sí, però possiblement l’únic que tenim.
No és una crítica moralista, és sociològica. Bauman ho explicaria així: som una societat líquida, però en el mal sentit. Tot és ràpid, volàtil i provisional. També les relacions. També les emocions. I quan tot és líquid, l’estabilitat es busca en qualsevol lloc. Fins i tot en un got.
A Andorra ens falta una conversa honesta sobre què ens passa. Sense eufemismes. Sense maquillatge institucional. Sense aquella mania de voler quedar bé abans de fer-ho bé. Ens falta reconèixer que, per molt que ens agradi exhibir prosperitat, hi ha un desgast emocional profund que no s’està abordant. I que el consum —sobretot l’alcohol— és la cola amb què molta gent arregla la fissura.
Vivim millor que mai, és cert. Tenim més oportunitats, més comoditats, més tot.
Però dormim pitjor que mai perquè ens hem oblidat de descansar per dins.
Ens falta aire.
Ens falta vincle.
Ens falta coratge per admetre que no estem tan bé com sembla.
I aquí és on comença el canvi real: no en prohibicions, no en campanyes, no en moralines. Comença assumint, cadascú, que el benestar d’un país no es mesura en nòmines, sinó en nits tranquil·les.
I Andorra, avui, no en té gaires.
