El vincle que tinc amb la meva àvia materna és molt especial. Aquest s’ha anat forjant arran de totes les experiències que hem compartit juntes: des de jugar a ‘firetes’ a casa seva o anar a comprar al mercat fins a passar nits de Cap d’Any o revetlles de Sant Joan juntes. Sempre dic que ella per a mi és com la meva segona mare, ja que m’ha cuidat i aconsellat com si ho fos. De fet, hi ha moltes vegades que em llegeix les coses a la mirada i em dona consells quan jo, en cap moment, li he esmentat què em passava. Però, és que, a vegades, me n’oblido que ella també ha sigut mare i filla.
Els padrins amb els nets i viceversa, connecten d’una manera molt especial, sigui per la diferència generacional o pel consentiment que ens permeten. No és el mateix criar als fills que als nets, amb aquests últims tens més temps i no s’han de tenir unes pautes tan marcades com amb els fills. Per dir-ho d’alguna manera, gaudeixen d’una segona criança i es permeten coses que per la raó que sigui no ho han pogut fer durant la primera.
En general, els padrins em provoquen certa tendresa. Pot influir la bona relació que tinc amb ells i els records que guardo dels dos avis que van marxar ja fa uns anys, però que no hi ha dia que no pensi en ells.
Les històries dels avis són una de les millors coses que hi ha o de les que més en pots aprendre. La meva àvia sempre m’ha parlat de quan va viure la postguerra. Una anècdota que em va impactar és que es quedava sola amb la seva germana als cinc anys, esperant que arribés la seva mare amb alguna cosa de menjar que hagués aconseguit.
Una altra de les coses que admiro dels meus padrins per part de mare és la manera en com s’estimen, aquella brillantor als ulls amb què es continuaven mirant després de 60 anys de casats. I no només estimar-se, sinó que també eren un clar exemple de lluitar amb ganes per allò que volien. La perseverança és una cosa que he adquirit d’ells.
En les reunions familiars, quan ens trobàvem tots i el meu avi tenia als seus sis nets amb ell, era el més feliç del món, se’l veia cofoi. És un clar exemple que els nets donen vida als padrins i els ajuden a tenir il·lusions per a continuar endavant. Una cosa que sempre he parlat amb la meva àvia és sobre el fet d’estar sol, ja que ella sempre em diu «Sònia, el més dur de fer-se gran és la soledat», i té raó, però ella té la virtut de trobar el costat bo a tot i seguir.
Els padrins que han viscut la guerra o la postguerra estan fets d’una altra pasta, però al final gràcies a ells també hem pogut conèixer la història a través dels mateixos protagonistes.
L’arribada dels besnets a la família també és un moment molt màgic, ja que no tothom té la sort d’arribar-hi. Com deu ser veure al fill del teu net créixer? I veure al teu net fent de pare? El cicle de la vida mai para de girar i que bonic deu ser veure a la teva família feliç.
El vincle amb els padrins serà una cosa que tindrem sempre, però els moments amb ells arribarà un dia que s’acabaran i només ens quedaran els records. Espremem al màxim aquests instants i sobretot aprofiteu a dir-los tot allò que us vingui de gust.
