Hi ha coses que no s’acaben d’entendre. Se sap ara que 70.000 dones són obligades a prostituir-se cada any a Europa. En els sistemes mafiosos i de grups d’extorsió, el negoci del comerç de dones continua en una expansió que no sé si qualificar com a primària, ja que hi intervenen els instints més bàsics, o, senzillament, com a perversa.
Els mètodes emprats bloquegen qualsevol possibilitat de les dones de reaccionar: amenaces a la família, amb coaccions, retenció de la documentació, etc. Difícils d’enfrontar per l’autoritat, perillosos en el funcionament, els responsables circulen per mons d’accés complicat i laberíntic.
Amb massa freqüència, apareixen notícies sobre aquest tipus de tràfic humà i de les condicions terribles, d’humiliació i degradació de les dones sotmeses a un ritme inhumà. Són senyals que hi ha una resposta al problema, que alguna vegada ha estat identificat i s’hi intenta trobar una solució.
No obstant això, resulta inexplicable aquest negoci en el qual no solament hi ha víctimes –les dones–, sinó clients que de manera voluntària freqüenten llocs, utilitzen recursos que per alguna via han de localitzar, i que sovint és al carrer. Si no hi ha clients, no hi ha negoci. ¿I què fan, aquests clients? ¿Desconeixen el problema? ¿Han pogut pensar en la vida d’aquestes dones? ¿De debò, que no s’adonen de res? ¿Ja els va bé, això?
És tan confús, tot plegat, que no resulta estranya aquesta expansió. A Europa s’ha obert amb gran prestesa un debat amb els seus desplegaments normatius sobre les dones i l’ús de vels i burques. De criteris morals i polítics, en tenim molts. El de la seguretat és l’únic que ha aconseguit la unanimitat de tothom, ningú no el discuteix. Cal anar amb la cara descoberta.
¿Serà un món més segur, també per a aquestes 70.000 dones? ¿Podran identificar els seus segrestadors? ¿Hi ha projectes per eradicar aquestes situacions d’abusos intolerables? ¿Quins recursos s’hi dediquen? Hi ha moltes preguntes pendents, però que això passi en una època amb tant d’interès en la identificació de les persones és ben estrany. Tanmateix, tenint en compte que ens trobem en temps de drets i de llibertats per a les dones, aquest fet exigeix actuacions molt fermes i també, immediates. I no vull ni pensar que no sigui així.
Historiadora. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
