Ens trobem davant d’una doble crisi, una crisi de commodities, és a dir energètica, i una crisi financera. Sobre la crisi energètica, o més aviat de tot el complex de commodities, cal para atenció doncs cada vegada que hi ha un conflicte geopolític que afecta el mercat energètic global acaba tenint un impacte negatiu, tant en el cicle econòmic, com en els actius financers globals. L’exemple que em ve a la memòria amb més similitud és el de l’any 1973, la guerra del Yom Kipur, quan Egipte i Síria van atacar a Israel per recuperar territoris del Sinaí i dels Alts del Golan. Israel respon ajudat pels Estats Units i els països àrabs castiguen a Occident per aquesta ajuda dels Estats Units amb un embargament de petroli, és a dir, no venen petroli a Occident, i el preu d’aquest es dispara de 2 a 11 dòlars. I aquí es va generar una crisi energètica de magnitud que va provocar una caiguda forta dels mercats financers (renda variable) de més del 50%. Així que cal tenir molt en compte quan un conflicte geopolític afecta al mercat energètic. Això explica perquè altres conflictes geopolítics, sense afectació al mon energètic global, como ara el de l’Afganistan o Síria, no succeeix el mateix.
Queda clar doncs que la d’avui és una crisi energètica i de commodites en general, perquè veiem com s’han disparat tots els metalls del grup del platí, pal·ladi, níquel (que va pujar un 250% en un sol dia). Aquets desenvolupaments reben el nom de flash crash, donat que són moviments d’una intensitat de 30 desviacions estàndard (la darrera vegada que vaig veure un moviment en commodities d’intensitat 20 DS va ser al maig del 2007, just abans de la gran crisis financera. D’altra banda, la dislocació de tot el commodity complex suposa de facto que la inflació restarà ara durant més temps. Sense un gir immediat de les circumstancies a Ucraïna i en el pla de les sancions, podríem veurem inflacions de doble dígit aviat en països com Espanya.
El problema és que Ucraïna i Rússia, combinades, tenen molt pes en tot el conjunt de commodities globals. Per exemple, Ucraïna és el primer país d’Europa en urani (setè del mon). És el segon país d’Europa en titani (10è del mon). És el segon país del món en reserves del mineral del ferro, el segon en reserves explorades de manganès, el segon del món en mercuri, etc. I Rússia, més del mateix per un ampli grapat de matèries primeres. Tal circumstància provoca aquest salt en tot el conglomerat de commodities, i per suposat també en l’energia, just en un moment on la recuperació economia a Occident era molt fràgil. Ja estem veien les primeres conseqüències. Gran part de les empreses d’Europa estan refent els seus llibre de tarifes (per dues i tres vegades en el mateix trimestre). Aquest és un assumpte important.
Si no veiem una estabilització immediata, i una normalització dels preus de totes aquestes matèries, serà impossible no veure fortes revisions a la baixa en les previsions oficials de creixement. El cost a curt termini de tot això es deixarà notar per dos canals. El primer, per la dificultat desmesurada per a la indústria europea davant un univers de matèries primeres amb preus desestabilitzats i canviants. La inevitable conseqüència d’això és que tota decisió d’inversió industrial quedarà desplaçada en el temps. Fins que les empreses i les indústries no tinguin una seguretat en el subministrament continuat, i a uns preus estables, tindrem una reculada important de les decisions d’inversió, i això és un fre en el creixement.
El segon canal d’afectació vindrà (si eés que ja no està aquí) per la via del que es denomina els animal spirits, és a dir, la nostra preferència entre el consum i l’estalvi. Quan tenim una situació com l’actual tendim a potenciar la nostra tendència per l’estalvi, en detriment del consum. És una situació natural, és humà, i això significa que també hi ha un cop aquí pendent cap al sector dels serveis, que encara no s’ha materialitzat amb les dades. Altrament, això es pot veure inclús accentuat just en un moment on els salaris no creixen al ritme de la inflació, i estem perdent entre 3 a 5 punts percentuals de capacitat real de compra. Això, vulguem o no, afectarà els nostres hàbits.
En tal situació, la velocitat del diner (V) cau, per aquesta preferència renovada cap a l’estalvi. I quan cau la velocitat dels diners i pugen els preus (P), si prenem la teoria relativa dels diners d’Irvin Fisher, aquella que diu: M·V=P·Q (massa per velocitat igual a preu per quantitat), si aïllem la quantitat (que serveix com a Proxy del PIB), em queda que Q= (M·V)/P. Fent matemàtica simple un pot adonar-se ràpidament que quan la V en el numerador s’enfonsa, i la P en el denominador puja, el resultat és que la quantitat (Q, o PIB) cau per partida doble. És per això que dic que, en absència d’una normalització ràpida en el món de les matèries primeres, veurem revisions importants del PIB a Europa, i Andorra. Per suposat tal escenari tindrà la seva corresponent versió en els mercats financers. Així que els inversors comencin a recollir aquesta possibilitat, entrarem de nou en ritmes de sobrevenda importants, i estaran totalment justificats. Ara estem veient uns dies de pujades, unes pujades (dimecres, 9 de març) probablement impulsades per forces tècniques de sobrevenda. Hi ha gent que està entrant ara pensant, suposo, en coses diferents a les que acabo de comentar.
Si vostès em pregunten si aquestes pujades del mercat es poden sostenir, els diria que necessito veure abans que tot el complex de commodities es relaxa substancialment. Necessito veure un preu del gas caient un 50% des dels nivells actuals. Necessito veure un preu del petroli no en 130$, sinó en 80 o 70 dòlars barril. Necessito veure el preu del níquel que cau un 80% per estar tranquil. El mateix pel ferro i l’alumini. Necessito veure caigudes del 90% en el pal·ladi o el platí. El mateix pel blat i la soja. Ja veuen, sembla la carta als «Reixos mags», com diria el meu fill.
Si no veig tot això, se’m fa molt difícil veure una continuïtat del cicle econòmic que vàrem engegar fa uns pocs mesos; i sem fa difícil pensar en uns mercats financers que continuen guanyant terreny.
Deia abans que estem enfrontant una doble crisi. La energètica (de la que ja hem parlat), i la possible crisi financera, que podria desenvolupar-se si la fallida del conglomerat rus, és a dir, els bons del govern de Rússia i els bons corporatius de Rússia, es realitza d’una manera desordenada. Això és, que Rússia deixa de fer front a les seves obligacions de deute de cop i sense previsió que s’aixequin les sancions que permetrien a les empreses i al govern d’aquell país torna a fer ús dels seus dòlars en reserves (avui congelades), per poder tornar a pagar en un futur previsible.
Si no hi ha visibilitat d’això, estaríem davant una fallida desordenada, i si hi ha una fallida desordenada de Rússia, doncs haig de dir que no m’agrada gens el que veig. Rússia és més important que Lehman Brothers. Les empreses energètiques russes ja tenen venuda la seva producció futura d’un any a empreses occidentals, la majoria europees, i aquestes utilitzen el dret adquirit sobre el commodity venut com a colateral en milers de contractes. Què passa si es deixa de subministrar aquella matèria que s’utilitza com a colateral? El dominó comença a caure, doncs aquests col·laterals no compleixen la seva funció. Aleshores es quan els agents econòmics reben una desagradable trucada. Temuda i coneguda al món financer com a «Margin call».
Així doncs, és important que les nostres autoritats europees valorin en tot moment les conseqüències de les seves decisions en el camp de les sancions a Rússia. Cal que calculin l’efecte boomerang de les sancions, i les conseqüències en els nostres bancs i empreses de la possible desfeta financera desordenada de Rússia. Si aquest risc es materialitza, aleshores, a la crisi energètica li hauríem d’afegir la possible crisi en el nostre sistema financer. Desprès de la banca, els efectes es deixarien notar en el mercat de crèdit i bons corporatius.
Històricament, els bancs centrals surten al rescat en una situació com aquesta, on la velocitat dels diners se’n va a zero, i sorgeixen problemes de liquiditat (o liquidity squeeze en l’argot financer). Els bancs centrals tradicionalment intenten capgirar la situació per la via d’injecció de diners al sistema (fent baixar els principals tipus de referència com ara el euríbor). El problema és que aquesta opció avui està molt més limitada, precisament pels elevats nivells d’inflació que lliguen de mans i peus als bancs centrals. No poden fer el que tradicionalment farien en un entorn de deflació. Em pregunto doncs, d’on podria venir el rescat aquest cop?
Tot això em porta a la conclusió que és absolutament necessari, per a evitar sotracs importants en l’economia i els mercats, una finalització immediata del conflicte a Ucraïna que derivi en una normalització de tot el mercat de commodities, començant per l’energia, seguint pels metalls i els preus agrícoles. En cas contrari, s’obre un nou i gris escenari socioeconòmic a Europa, i Andorra no en quedarà exempta.
En una ocasió vaig escriure un article en aquest mitjà dient que el dimoni per a Occident (amb un problema greu d’endeutament) tenia nom: inflació. Doncs, bé. Ara en tenim tres de dimonis: inflació, shock energètic i possible crisi financera.
Que tinguin un molt bon dia.
