Fa un any estava asseguda a Autea després d’un mes de mil i una proves, esperant la resolució d’un possible diagnòstic d’autisme, i entre la pressió de la feina i els problemes personals — tots en tenim, oi? — els nervis i la por afloraven per la meva pell. Una bona amiga, d’aquelles que són llum, per intentar treure’m la pressió que jo mateixa sentia em va dir, de tot cor: «Escolta’m Maria. Sigui quin sigui el resultat, continuaràs sent tu i et continuarem estimant». I òbviament tenia raó, però en part.
Crec que la mirada neurotípica no és conscient de com a una persona neurodivergent li pot canviar la vida el seu diagnòstic. Jo encara soc jo: la Maria riallera, ploranera, servicial i treballadora que era fa un any, dos o cinc. Però al mateix temps, l’autoconeixement al saber que tinc TEA — i TDAH, ja que hi som — m’ha fet madurar i posar les cartes sobre la taula del que soc i de tot el que valc. Gràcies al diagnòstic he pogut reafirmar la meva identitat.
I és que l’autoestima sobretot passa per l’autoconeixement, i a mi em faltava saber qui era. O potser, la paraula clau era entendre’m. Entendre moltes coses de la meva infantesa, inclús ximpleries com, per exemple, per què vomitava tots els xarops; i sobretot de l’adolescència, en què intentava encaixar i no ho aconseguia. Recordo pensar el dia que començava batxillerat: «Va, pots ser una mica més extravertida i caure bé a la gent aquest any». Crec que va ser el dia que vaig començar a posar-me una màscara per poder encaixar; en definitiva, a fer masking.
I tot i que socialment la meva vida no ha estat fàcil, recordo la sensació de sentir-me estimada per primera vegada a la universitat. I és que no podia parlar d’autoconeixement sense les meves amigues, aquelles que van veure coses de mi quan jo no sabia ni el que els hi podia oferir. Elles em van ensenyar que tot estava bé amb mi i que m’estimaven pel que jo era. I tot i que va ser l’època en què més masking vaig fer en general, amb elles sempre m’he sentit tan a gust per poder ser jo mateixa.
Ara, després de tres anys què acabés aquella etapa i un any després del diagnòstic, la meva autopercepció ha canviat molt. I sí que és veritat que des de fa anys he fet un camí de compassió i valoració cap a mi mateixa, però no ha sigut fins ara que he entès moltes coses, i això ha sigut gràcies al diagnòstic d’autisme. Aquest ha servit per poder marcar uns límits cap a aquelles persones que m’estimen i, potser, a treure aquell caràcter fort i resilient que he tingut sempre, però no treia a causa de les inseguretats i la poca autoestima que tenia. M’ha servit a saber dir que no quan no volia, a no fer plans que no m’agraden per encaixar, a dir a les persones que quelcom em molesta sense (massa) por al rebuig. Però també a acceptar les meves rareses i saber que les meves «obsessions» només són interessos profunds que em serveixen per autoregular-me. En definitiva, per continuar estimant-me.
