Imagina’t una cuina petita, de nit. La llum del sostre és massa blanca, el silenci massa gros. A la taula hi ha un portàtil obert i un tiquet de supermercat arrugat al costat. La persona que seu davant de la pantalla té vint-i-pocs anys. Fa no gaire que va començar a treballar, el sou entra cada mes, en teoria tot és “normal”. Així i tot, mentre mira el compte bancari, la sensació és la d’algú que corre, però no arriba enlloc. No hi ha escena dramàtica, però hi ha una pregunta que ho omple tot: això serveix per viure o només per aguantar?
Aquest moment s’ha anat colant en moltes vides joves. Durant molt de temps hem parlat d’emancipació com d’un pas natural: acabes d’estudiar, treballes, marxes de casa, fas la teva. Ara, per a massa gent, aquest pas sembla un salt al buit. Les xifres d’un sou d’inici i les xifres d’un lloguer al país són dues històries diferents. Entre l’una i l’altra hi queda poc aire per construir res propi. La qüestió ja no és només si hi ha ganes d’esforçar-se, sinó si l’esforç permet alguna mena d’autonomia real.
Mentrestant, sobre aquesta generació han caigut expectatives enormes. Necessiten adaptar-se de pressa, dominar eines que canvien constantment, mostrar iniciativa i lleialtat. El missatge és clar: cal donar-ho tot per ser “valuós”. Però la mateixa veu que reclama aquest compromís recorda que tot és incert, que ningú és imprescindible, que qualsevol pot ser substituït. És difícil imaginar un projecte de vida quan el teu lloc sempre sembla provisional.
La distància entre generacions es fa visible quan es parla de diners i d’habitatge. Algú que va començar a treballar fa dècades pot recordar sous modestos, però sovint aquell sou obria la porta a un pis, encara que fos petit, sense haver de sacrificar-ho tot. Avui la conversa canvia de to quan apareixen els preus actuals. No es tracta d’un canvi de mentalitat, sinó d’un canvi d’escenari. El relat sobre “tirar endavant” no quadra amb unes condicions que es mengen gairebé tot el marge.
Hi ha, a més, una necessitat fonda de ser reconeguts com a adults de ple dret. Encara és massa habitual que la persona més jove d’un equip sigui “la nena” o “el nano”, passi el que passi. Aquesta etiqueta sembla inofensiva, però es cola a l’hora de prendre decisions, a l’hora de repartir responsabilitats, a l’hora d’escoltar. Costa molt sentir-te part d’un projecte quan el teu lloc continua marcat per l’edat i no pel que aportes.
Tot això té conseqüències que no sempre es volen veure. Molta gent jove arriba al món laboral amb anys de pressió acadèmica a l’esquena. Es troba jornades llargues, dificultats per desconnectar, una cultura on mostrar límits es confon amb manca de professionalitat. Alguns cossos aguanten fins que ja no poden més. Llavors el relat oficial és dur: es parla de fragilitat, de poca resistència, com si fos una qüestió de caràcter i no d’un sistema que crema persones.
Al fons, el que està en joc és el valor que donem a la vida de qui treballa. Parlem molt de sous i de contractes, però el reconeixement va més enllà. Té a veure amb el temps lliure sense culpa, amb poder dir que no a una condició abusiva sense sentir que t’estàs disparant al peu, amb la possibilitat de viure sota un sostre que no depengui eternament de la generositat familiar. Té a veure amb la idea, molt simple, que quedar-se al país hauria de ser una opció raonable i no una renúncia silenciosa.
Val la pena aturar-se un moment i fer una prova mental. Imaginem-nos amb vint-i-cinc anys avui. Davant del contracte que oferim, ens sentiríem prou segurs per marxar de casa? Per intentar formar una família? Per fer-nos càrrec d’un lloguer, dels rebuts, dels imprevistos que sempre arriben? Ens veuríem capaços de pensar en el futur amb una mínima tranquil·litat? Si la resposta espontània és que no, potser la pregunta no és què els passa als joves, sinó què passa amb el marc que els estem oferint.
Assumir això no implica buscar culpables concrets. Implica mirar-nos a la cara com a societat i decidir què vol dir, en la pràctica, que la gent jove “és el futur del país”. Si només la volem com una reserva inesgotable de mà d’obra, la resposta ja la coneixem: marxaran quan puguin. Si la volem com a ciutadania plena, capaç de fer arrels aquí, el reconeixement haurà de traduir-se en condicions materials i en una altra manera de mirar-la.
A la taula de la cuina, la pantalla il·lumina la cara d’algú que suma i resta i no ho veu clar. Potser tanca el portàtil, apaga la llum i demà torna a la feina igualment. Però aquell dubte queda allà, en un racó del cap: fins quan?
